El nombre no hace al monje, ni tampoco la hace el nombre. Pero los bibliotecarios podríamos escribir un diccionario entero con todos los nombres con los que nos hemos intentado describir y escribir desde que tengo uso de razón bibliotecaria. Y parece que seguimos intentando encontrarnos: infonomista, arquitecto de la información, gestor del conocimiento, gestor de contenidos, gestor del conocimiento… hasta la más moderna de community manager. ¿Cuestión de modas? ¿De gustos? ¿O quizá es más bien una falta de firmeza y de indeterminación? Y mientras, las más “clásicas” de bibliotecario y documentalista mantienen, sin embargo, cierta buena salud. Una buena salud, sin embargo, que es más bien fruto de su peso histórico… y no precisamente por el prestigio y el reconocimiento de que gozan dentro del propio colectivo. ¿Y qué curioso es este colectivo profesional, que reniega de sus raíces, de sus fundamentos y de su peso histórico, para describirse e identificarse.

¿De qué tenemos miedo? ¿Qué nos pasa como colectivo? ¿Tenemos quizás acaso temor de asumir como propia una función, una palabra que creemos caducada? ¿Por qué nos cuesta tanto asumir que somos bibliotecarios, y que bajo este paraguas podemos añadir todo lo que haga falta? A principios de enero asistí en vivo a la enésima discusión sobre qué somos, cómo nos llamamos, qué hacemos… Un debate, como siempre, totalmente estéril y que nos hizo perder más tiempo del que disponemos. Tenemos un grave problema interno de valorización de la propia profesión, no ya sólo a nivel individual sino, y es más grave, a nivel de colectivo y de grupo con una supuesta influencia social. Personalmente llevo con orgullo la palabra bibliotecario-documentalista, y cuando me presento, siempre digo lo que soy, con naturalidad, pero sobre todo, con orgullo y convicción. Asumo toda la tradición y la historia de nuestra profesión, pero también asumo como propias todas las funciones de futuro, todas las capacidades que tenemos como profesionales, y que pienso la sociedad demanda y valora cada vez más. Obviamente, aún queda mucho camino para recorrer, pero estamos por el buen camino. Y quiero que se me reconozca como bibliotecario-documentalista, porque así me siento y así quiero que se me reconozca. ¿Vale la pena invertir esfuerzos colectivos en darnos a conocer de una forma diferente, en vez de no aprovechar el camino recorrido y cambiar la visión que se tiene de los bibliotecarios?

Quizá es que soy un idealista, o pienso en que otro mundo bibliotecario es posible, pero siempre he envidiado públicamente la implicación y la presencia de las bibliotecas y los bibliotecarios en el mundo anglosajón. Las bibliotecas son el auténtico eje central social y de la comunidad a la que dan servicio. Se deben a la comunidad, y además, creo que los profesionales tienen muy claro qué son, cómo se llaman y qué hacen… No valen excusas ni otros nombres. Y su comunidad, a su vez, los valora y los aprecia por lo que son. Hay un ejemplo que me gusta contar: el estudio de arquitectura canadiense de HCMA enseña sus bibliotecas en el apartado de Community. ¿Cómo es que aquí cuando pensamos en bibliotecas automáticamente los asociamos a cultura? ¿No hay nada más? ¿Debemos diseñar las bibliotecas del futuro sólo exclusivamente bajo parámetros de equipamiento cultural? Creo que no.

Las cosas claras, los nombres claros, pero también hay que tener bien claro nuestro nombre ante nuestra comunidad, y partir de ahí, jugar nuestro papel. Sin fisuras, con convicción y yendo de cara. Jugamos de una vez, y enseñamos nuestras cartas. Como decimos en catalán, si queremos seguir jugando a la puta i a la Ramoneta, adelante, ¡claro! ¿Pero nos interesa?

Popularity: 17% [?]

El nom no fa la cosa, ni tampoc  la fa el nom. Però els bibliotecaris podriem escriure un diccionari sencer amb tots els noms amb què ens hem intentat descriure i escriure des de que tinc ús de raó bibliotecària. I sembla que continuem intentant trobar-nos: infonomista, arquitecte de la informació, gestor del coneixement, gestor de continguts, gestor del coneixement… fins a la més moderna de community manager. Qüestió de modes? De gustos? O potser és més aviat una falta de fermesa i d’indeterminació? I mentre, les més “clàssiques” de bibliotecari i documentalista mantenen, malgrat tot, certa bona salut. Una bona salut, però, que és més aviat fruit del seu pes històric… i no precisament pel prestigi i el reconeixement de què gaudeixen dins del propi col·lectiu. I què n’és de curiós aquest col·lectiu professional, que renega de les seves arrels, dels seus fonaments i del seu pes històric, per tal de descriure’s i identificar-se.

De què tenim por? Què ens passa com a col·lectiu?  Tenim potser acàs temor d’assumir com a pròpia una funció, una paraula que creiem caducada? Per què ens costa tant assumir que som bibliotecaris, i que sota aquest paraigües hi podem afegir tot el que faci falta? A començaments de gener vaig sentit en viu l’enèsima discussió sobre què som, com ens diem, què fem… Un debat, com sempre, totalment estèril i que ens va fer perdre més temps del que disposem.Tenim un greu problema intern de valorització de la pròpia professió, no ja només a nivell individual sinó, i és més greu, a nivell de col·lectiu i de grup amb una suposada influència social. Personalment porto amb orgull la paraula bibliotecari-documentalista, i quan em presento, sempre dic el què sóc, amb naturalitat, però sobretot, amb orgull i convicció. Assumeixo tota la tradició i la història de la nostra professió, però també assumeixo com a pròpies totes les funcions de futur, totes les capacitats que tenim com a professionals, i que penso la societat demanda i valora cada cop més. Òbviament, encara queda molt camí per a recórre, però estem pel bon camí. I vull que se’m reconegui com a bibliotecari-documentalista, perquè així em sento i així vull que se’m reconegui. Val la pena invertir esforços col·lectius en donar-nos a conèixer d’una forma diferent, i no aprofitar i canviar la visió que es té dels bibliotecaris?

Potser és que sóc un idealista, o penso en què un altre món bibliotecari és possible, però sempre he envejat públicament la implicació i la presència de les biblioteques i els bibliotecaris al món anglosaxó. Les biblioteques són l’autèntic eix central social i de la comunitat a la qual donen servei. Es deuen a la comunitat, i a més, crec que els professionals tenen molt clar què són, com es diuen i què fan… No valen excuses ni altres noms. I la seva comunitat, al seu torn, els valora i els aprecia pel què són. Hi ha un exemple que m’agrada explicar: l’estudi d’arquitectura canadenc de HCMA ensenya les seues biblioteques a l’apartat de Community. Com és que aquí quan pensem en biblioteques automàticament les associem a cultura? No hi ha res més? Hem de dissenyar les biblioteques del futur només exclusivament sota paràmetres d’equipament cultural? Crec que no.

Les coses clares, els noms clars; però també, cal tenir ben clar el nostre nom davant la nostra comunitat, i partir d’aquí, jugar el nostre paper. Sense fissures, amb convicció i anant de cara. Juguem d’una vegada, i ensenyem les nostres cartes. Si volem continuar jugant a la puta i a la Ramoneta, juguem-hi, és clar; però ens interessa?

Popularity: 8% [?]