Catalogant el fons d’un arquitecte del segle XX, amb edificacions que ni tan sols tenen 100 anys, em pregunto quantes encara romanen en peu. N’hi ha algunes que si, perquè les conec… però, i les casetes anònimes construïdes amb els estalvis de tota una vida? Quanta arquitectura humil, humana, familiar i silenciosa encara està viva en el nostre paisatge?
La nostra existència canvia, i també ho ha el nostre paisatge i per descomptat, també es modifica i canvia allò que hom posa en un determinat lloc i en un moment concret. És, segurament, llei de vida. I me n’adono que bona part del fons d’aquest arquitecte, que encara estaré catalogant durant força temps, forma ja part del paisatge de la memòria vital de moltíssima gent; els plànols amaguen paisatges humans, records i històries, que ja no es poden veure en cap lloc més que aquí. Perquè el paisatge també és això.
Popularity: 1% [?]
