Temeritat al metro
La nit de cap d’any escopia persones i més persones cap a les entranyes del metro; segurament gent una mica vulgar i mediocre amb ganes de ser un més; amb ganes de passar desapercebuts i amb ganes de difuminar-se en una multitud impersonal i sense caràcter. En Martí i en Joan s’atansaren a l’estació de metro del Parc Central de la ciutat, baixaren ràpidament les escales mecàniques, pagaren i esperaren espectants l’arribada d’un dels últims combois de la nit. Ells, però, passarien aquesta nit d’una forma ben especial, sens dubte ben diferent a la de la resta dels seus conciutadans. Ells anaven a la recerca d’emocions fortes, emocions morbosament temeràries que els omplissin d’una forma espiritualment satisfactòria.
El metro, carregat de gent enllaunada, arribà al cap de cinc minuts. Tot el personal, amb creixents simptomes d’ebrietat, s’entaforà com pogué en els col·lapsats vagons. Quan l’andana començà a quedar-se buida, en Martí i en Joan saltaren àgilment per entre dos vagons, i s’aferraren fortament a quatre manetes que sobresortien. Estaven suats, exitats; els seus cors bombejaven sang vertiginosament. Era el primer cop que provaven aquesta mena de sensacions i estaven, òbviament, molt i molt nerviosos; i amb por. Però assaborir íntimament els plaers de quelcom de nou, per perillós que sigui, els empenyia irremeiablement cap a la seva destrucció física i psíquica. La temeritat és com una dona sensual, vestida amb una llarga túnica negra; una dona bellíssima, lànguida, d’ulls negres i cara blanca com la neu. I aquesta dona t’atrau cap a tu sense que te n’adonis, imperceptiblement, amb confiança, amb passió. I quan més segur estàs de tenir-la sota control, quan més segur estàs de que has aconseguit dominar-la, quan estàs confiat i distret, segur del teu èxit, és quan aquesta dona t’ataca sense pietat, frenèticament; és quan et clava un ganivet per l’esquena; traïdorament. Sense avisar. Com un arriscat joc a cara o creu.
El suburbà enfilà el seu camí cap a la pròxima estació. El trajecte entre les dues estacions era el més llarg i el de més revolts de tota la xarxa metropolitana. La foscor envoltà els cossos dels dos temeraris joves. No veien res, però tan se valia: el tacte, les emocions a flor de pell era el que necessitaven. La resta, no els importava el més mínim. Les estrebades eren constants, fortes. Amunt, avall, a la dreta, a l’esquerra; el comboi no parava de moure’s bruscament. S’ho estaven passant d’allò més bé; es miraren institivament, assentiren, i somrigueren complaguts. A la fi havien trobat allò que feia tan de tempsque buscaven; res d’emocions gratuïtesi banals, sino temeritat adrenalínica i aventures arriscades a dosis iguals. El que únicament deixaven de banda, de forma totalment voluntària i indiscriminada, de les seves apreciacions era alguna mena de malaltissa desviació psiquiàtrica que tot just començava a nèixer en els seus cervells; una insana tendència cap a l’autodestrucció. Això si, sempre amb una petitíssima dosis de glòria mediàtica que dignifiqués i resumís en un instant tota la forma de vida rebel, inconformista i segurament plena de privacions.
De sobte, però, en Joan notà que les mans li començaven a fallar. Aconseguí comunicar-se amb en Martí, que s’adonà ràpidament del què estava succeïnt. Provà d’actuar, però un enorme sentiment d’impotència destruí instantàniament tot intent de salvació. A cada instant que passava, a en Joan li relliscaven més i més les mans, plenes d’una suor freda que presagiava imminentment una terrible desgràcia. La seva fesomia canvià radicalment en un sol segon; el contacte real i palpable amb la mort l’espaordí horrosament: tot s’havia acabat. Amb la cara blanca com el marbre, llençà una última mirada a en Martí, que, sense poder actuar, contemplava estèrilment com el seu millor amic anava a esdevenir en tan sols un instant el personatge principal, i únic, d’una tragèdia grotesca i sanguinària.
El sufriment acabà finalment, alliberant en Joan d’aquesta terrible angoixa. A l’última corva del trajecte caigué. Un crit de pànic, greu, aspre, penetrant i impactant, ressonà per tots els racons de la foscor del túnel; un crit que se li clavà amb claus d’acer al cervell d’en Martí. Un riu de sang l’esquitxà i el tacà de dalt a baix. Des del vidre pogué veure translúcidament la còmode seguretat vermella de l’interior del vagó.
Popularity: 2% [?]
