Arqueologia blocaire (I)

A casa estic fent neteja, i entre els papers que he trobat hi ha unes impresions que vaig fer del meu primer blog, Obrint-me pas, que vaig mantenir durant el segon semestre de 2004 al servidor Barcelonablogs.com, fins que vaig obrir Bib-arq. M’ha fet il·lusió retrobar-me en escrits meus de fa tant de temps, i que formen part de la meua vida. Una mirada retrospectiva: com erem, què feiem, què pensavem, com hem canviat… En recopil·lo aquí una primera tanda dels més significatius:

FOTOS (11 de setembre de 2004)

Fa uns dies vaig dur de casa de la meva mare un àlbum de fotos del casament de la meva mare biològica, que va morir en el part, quan jo vaig néixer. Me’l van donar quan em van dir que era adoptat, i per a mi representa tot un tresor de valor incalculable. Fa un parell de dies el vaig estar mirant amb més calma, parant-me a cada foto i mirant cada detall de ma mare i del seu món… I en el mateix àlbum també hi he anat posant fotos de quan era xiquet, i d’altres fotos de la meva mare que m’han anat donant perquè vaig demanar de tenir-les jo i conservar-les jo per sempre… En aquest àlbum hi ha una gran part de la meva vida: una vida que hauria estat si… I una vida que va ser, és i serà. Sens dubte, cal quedar-se amb la segona vida, amb la meva… però per a mi és molt important mantenir viva l’altra vida, la que se’n va anar per sempre, i de la qual en porto alguna cosa dins meu.

POR (6 de setembre de 2004)

La por no et deixa viure, et paralitza i no et permet desenvolupar projectes nous, explorar noves vies, viure noves experiències… Amb la por et quedes aturat, quiet… sense capacitat per afrontar els reptes que se’t van plantejant, i perds les ganes per millorar dia rere dia. La por fa que et tanquis en tu mateix, i fa que tampoc deixis que els altres et donin un cop de mà, doncs per treure’s la por de sobre primer cal ser-ne conscient de les teves mancances pe tal de poder superar-les. I la por pot fer que perdis tot allò que estimes (persones incloses), perquè precisament tens por afrontar quelcom de nou: l’amor… I potser aquesta pèrdua pot ser per sempre.

MARES (4 de setembre de 2004)

Quan vivia amb  ma mare, mai volia fer coses amb ella. No sé per què era, però suposo que era una reacció comuna en molts adolescents i joves, una reacció en contra la de familia i de tot allò que significa. No obstant, ara que visc sol la meva visió ha canviat radicalment: ara la familia és un dels pilars de la meva vida, i si mare me diu de fer alguna activitat junts, doncs perfecte!! És més, demà diumenge baixarà a Tarragona a passar 4 dies… i un dels dies m’acompanyarà amb cotxe a la feina, a Tortosa: em deixarà a la feina, ella anirà a veure la ciutat, i després, quan jo pleguia dos quarts de tres, ens anirem a fer una bona mariscada a Sant Carles de la Ràpita. I a viure que són dos dies!!!

BARRERES PSICOLÒGIQUES (2 de setembre de 2004)

Estic molt animat… a l’autoescola, en tan sols 4 dies, ja faig tests de menys de 10 errors; tot un mèrit per a mi!!! M’he plantejat no superar la barrera dels 10, alguna cosa així com aquella  mena de barreres que un intenta no superar mai, i mantenir-se per sota de les mateixes per continuar en la bona línia. I si, ja sé que per aprobar cal fer 4 o menys errors… espero que a finals de mesja hauré arribat a aquesta fita!!! Si no me tocarà pagar un sopar…

ÉS L’HORA DELS ADÉUS (31 d’agost de 2004)

Quinze dies d’allò més curts i que han passat volant; quinze ínfims dies de vacances, en què he gaudit a tope de la família, en què m’he remullat ballant per la Revetlla Remullada de les festes de Sant Magí de Tarragona, en què he anat d’acampada amb la colla d’amics, en què m’he començat a treure el carnet… i en què sobretot he “nadeado” i he desconnectat totalment de la feina. I ara a tornar a treballar: curiós, en tinc ganes, ho enyorava!!

AUTOESCOLA (30 d’agost de 2004)

Avui m’he matriculat a l’autoescola… Espero que en un mes tindré ja la teòrica, a veure!!! Hi aniré amb una amiga d’aquí de Tarragona, espero que entre els dos ens motivarem mútuament. Us mantindré informats!!

EN GUERRA (25 d’agost de 2004)

Al CCCB fan fins el 26 de setembre l’exposició En Guerra. Totalment recomanable, fantàstica, com la majoriad’activitats culturals que hi fan al llarg de l’any. Ahir per la tada hi vaig anar, sol (penso que a les exposicions s’hi ha d’anar sol, sense rellotge). A la expo se’ns presenta una visió global del fet de la guerra, i sobretot com quelcom d’intrínsec a la nostra cultura, a la cultura humana; des de temps immemorials l’home ha fet la guerra… i encara la seguim fent (potser no n’hem après). Ja des de petits, amb les joguines de la nostra infància, se’ns presenten aspectes de la guerra: qui no ha jugat amb els soldadets de plom, o qui no s’ha imaginat que era un conqueridor poderós que dominava tot el planeta… Voldria destacar dues cosetes de la expo que me va impresionar. La primera és una frase de Tucídides: “La diferència entre la pau i la guerra és que en la pau els fills enterrenels pares i en la guerra els pares enterren els fills”. Magnífica frase, no creieu?? I ben vigent avui en dia!! Els nostres sentiments no han canviat massa… I la segona és una horripilant fotografia del cos calcinat d’un convatent iraquià a la Guerra del Golf del 1991: brutal, se’m van entelarels ulls… Per acabar també voldria parlar d’una situació que me va passar a la expo. En una de les projeccions de video, en què es comparava una gravació original del desembarcament de Normandía amb una recreació cinematogràfica de Hollywood, em vaig quedar sol assentat en una butaca amb una noia, em penso que era estrangea. Els dos ens vam quedar astorats veient les imatges… Vaig girar el cap i la vaig veure plorant… no vaig saber com actuar…

NO NECESSITO MASSA PER SER FELIÇ (23 d’agost de 2004)

Aquestes vacances he descobert que no necessito fer grans viatges per gaudir d’unes bones vacances; amb poca cosa ja sóc feliç. No em cal fer un llarg viate a qualsevol illa paradisíaca quan ja sóc feliç assentat en una terrassa fent-la petar amb els amics que fa temps que no veig. No necessito massa per ser feliç: un bon dinar de diumenge amb família, regat d’un bon vi i una agradable conversa, i com a col·lofó, una llarga migdiada… Ja estic content si puc fer de cangur del meu nebot durant un matí, i “passar-les putes” per a què es mengi la papilla, i veure’l riure, i veure les seves ganes per tocar-ho tot, per descobrir-ho tot, i veure com va creixent dia rere dia, i veure com li creixen les dents (ja en té dues de petitonetes, que amb prou feines li surten un mil·límetre de la carn). Potser valoro molt tot això perquè no ho puc gaudir tots els dies… i penso que si tot això ho tingués tots els dies, estaria desitjant de marxar fora uns dies de vacances. És una paradoxa important: sempre es desitja allò que no es té. Però tot i ser una paradoxa, penso que és un dels nostres motors vitals.

FÒRUM 2004 (2 d’agost de 2004)

Aquest cap de setmana passat vaig anar al Fòrum amb uns amics. Era el segon cop que hi anava; el primer hi vaig anar arran de les XV Jornades ABBA; com que són unes Jornades de Biblioteques d’Arquitectura, la visita al recinte fou només des del vessant arquitectònic, el qual, més enllà de totes les qüestions d’especulació que hi ha hagut al darrera de l’esdeveniment, penso que cal destacar: l’Edifici Fòrum, dels suïssos Herzog & de Meuron; el Centre de Convencions, de Josep Lluís Mateo; o la Passarel·la Peatonal, de Mamen Domingo i Ernest Ferré (només per a posar uns exemples) són ja símbols arquitectònics barcelonins del segle XXI… (També hi ha un cert debat sobre l’arquitectura barcelonina contemporània de finals del XX, però això ja forma part d’un altre article). Doncs bé, aquell primer cop em va passar desapercebut un aspecte, una visió que aquest segon cop si que he vist. I es tracta del següent: el Fòrum em va sembla una mena d’”exhibició amb un cert tuf de colonialisme occidental” que exposa en forma de mega-botiga les meravelles culturals de les altres cultures i societats del món… Vam veure dos espectacles: uns negres que ballaven una dança tradicional, i uns indis (de la Índia) que interpretaven una cerimònia tradicional de la mort; de seguida es van omplir de gent que aplaudia encuriosida i cofoïa. Segur que es tracta d’una visió totalment subjectiva, visió d’un únic dia i que li falta una panoràmica més global… Però el que vaig veure no em va agradar pas massa.

QUINS QUADROS!! (29 de juliol de 2004)

No, no m’ha passat res d’especial. El títol d’aquest article és una expressió típica de la parla tortosina, i que últimament dic constantment; quan alguna cosa no m’acaba d’agradar, o és si més no una mica estranya… Quins quadros!! Però volia parlar sobre una altra cosa. Treballar fora de Barcelon i la seva àrea d’influència m’ha mostrat tota la varietat dialectal del català que fins llavors desconeixia, i tota la seva riquesa gramatical, de vocabulari,… I m’ha ensenyat a valorar com mai el meu idioma!! A més, sempre he estat molt permeable a noves sensacions, a nous móns,… Ara diguem que parlo una barreja de diferents dialectes catalans, fet que penso que ha enriquit la meva forma de parlar, i que ara me penso és més rica i variada. El meu idioma és un tresor, el meu millor tresor!!!

ADORMIT (28 de juliol de 2004)

Zzzzzzzz… Anava aquest matí al tren escoltant Sant Germain… en arribar a l’Aldea m’he adormit… zzzzzzzzz… He arribat a Tortosa i seguia fregit… zzzz… sort del maquinista que m’ha vist i m’ha despertat, sino apareixo de tornada a Tarragona… zzzzzz….