[bauen_Blog]

Imatge d’Enric Batlle en el cicle de xerrades de l’Assut 2007, el 29 de novembre.

De l’estona de xerrada que he sentit, m’ha agradat molt una cosa. Els parcs lineals (ha començat la ponència parlant d’una actuació a una riera de Viladecans reconvertida en parc lineal, que permet anar des del Massís del Garraf fins al delta del Llobregat) tenen també la funció de comunicar; esdevenir vies, canals de comunicació entre persones i també entre poblacions. Unes poblacions que vien isolades en si mateixes; aïllades per l’actual model i sistema de xarxa viària, que imposa que les carreteres estiguin pensades només, exclusivament, pel cotxe. Perquè les carreteres (o altres infraestructures) podrien tenir perfectament una zona verda associada, un parc lineal, que donés alternatives a les persones a l’hora dels seus desplaçaments. A casa nostra, som una terra de canals. No seria fantàstic poder anar de Xerta fins al Delta per un mateix camí, sense interrupcions?

Totes les fotografies de l’Assut 2007: http://www.flickr.com/photos/danielgil/sets/72157603270325195/

Tots, més o menys, ja tenim força clar què és això de l’arquitectura sostenible: edificis que respecten el medi ambient, fets amb materials no contaminants, autosuficients energèticament parlant, que usen energies renovables per a obtenir energia, edificis que reciclen els residus,… En disciplines afins, com la construcció o l’urbanisme, també tenim les idees ja força clares: potenciació del transport públic, parcs i jardins urbans, etc… Però, és la biblioteconomia també una ciència sostenible? Ho ha estat? Ho podria ser? Crec que si, però amb matisos. Per una banda, s’ha avançat molt en la contractació i ús de recursos digitals (revistes, diaris, bases de dades, enciclopèdies, llibres,…) i les biblioteques i dipòsits digitals ja formen part intrínseca de la nostra professió. Sens dubte, el pas del paper a la pantalla de l’ordinador, ha suposat, segur, un benefici per al medi ambient.

No obstant, penso, encara hi ha molta feina per fer. I la nostra professió podria ser un banc de proves immillorable, una avantguarda. La BiD treballa, avui en dia, pràcticament en bits; i per tant, susceptibles d’ésser digitalitzatsi fets a distància. En aquest sentit se m’acuden un parell idees:

• Tot els centres treballem i cataloguem en MARC. La catalogació es podria fer a distància, amb programes editors de MARC stand alone. Només caldria que el catalogador esdevingués teletreballador: un dia a la setmana, aniria al seu lloc de feina, carregaria llibres i documents, i els podria catalogar a casa seua. I cada dia podria enviar els ítems catalogats a través del correu electrònic. Els fitxers MARC es podrien carregar al SGB sense cap problemes. S’evitarien així desplaçaments al lloc de treball, cues de cotxes, congestió…
• Hi ha biblioteques que ofereixen un servei de referència virtual, que es podria fer perfectament des de casa. Per què s’ha d’atendre obligatòriament des del taulell de la biblioteca? Ho sap l’usuari? Si s’utilitza el mateix programari de xat que el de la biblioteca (i el mateix nom), per a l’usuari és un procés absolutament transparent, no? Així, el referencista podria estar ben bé prenent el sol a la platja… Els beneficis podrien ser similars al punt anterior.

I podriem trobar situacions similars en administradors de pàgines web i blogs, en digitalitzadors de documents,… Què en penseu? Sóm una ciència verda?

A través d’un article de la Gamoia m’assabento que l’estand de les biblioteques públiques de Catalunya al III Saló del Llibre de Barcelona han muntat un blog a Vilaweb:

Biblioteques 24h: serveis bibliotecaris a la xarxa

La iniciativa en si ja em sembla fantàstica… però la meua sorpresa s’ha vist desbordada quan he vist que han inclòs una categoria amb un petit recull dels bibliotecaris blocaires que pul·lulem per la xarxa, i que han titolat Ciberbibliotecaris: entre d’altres, l’Un que passava, en Jimbotó, la Gamoia… i aquest blog xicotet hi figuren.

Moltíssimes gràcies; m’ha fet molta il·lusió. Tot un honor ser-hi, de debó! I, bufa! també una responsabilitat. Des d’aquí el meu agraïment més sincer. I felicitats per la feina!

El Col·legi d’Arquitectes de Catalunya ha editat recentment una extensa i exhaustiva guia de l’arquitectura moderna a Catalunya compresa entre 1880 i 2007. Es tracta de 3 volums independents, d’unes 500 pàgines cada un, editats en català, anglès i castellà.

Les guies tenen el format típic d’aquesta tipologia: fitxes d’edificis, textos curts, imatges i plantes, alçats i altres elements gràfics. La guia s’organitza territorialment, dividida en 10 àmbits geogràfics diferents. I dins de cada àmbit, es proposen una sèrie de recurreguts interns. En concret, hi ha els àmbits de: Figueres, Girona, Barcelona, Tarragona, Olot, Vic, Manresa, Lleida, La Seu d’Urgell… i Tortosa.

Imatge de l’Escorxador de Tortosa, encara en procés de restauració. Més imatges de les Terres de l’Ebre: http://www.flickr.com/photos/danielgil/collections/72157602224345615/

En efecte. Com no podia ser d’altra manera, les Terres de l’Ebre també estan representades en aquesta guia. La representació d’edificis ebrencs és la següent:

• Escorxador Municipal de Tortosa / Pau Monguió i Segura (1905-1908)
• Casa Grego, Tortosa / Pau Monguió i Segura (1906-1911)
• Casa Piñana, Tortosa / Pau Monguió i Segura (1914)
• Cases Mangrané, Calafat, L’Ametlla de Mar / Emili Donato (1965-1966)
• Cases del Doctor Argany, Sant Jordi d’Alfama, L’Ametlla de Mar / Ramon Maria Puig i Andreu (1975-1977)
• CEIP Riumar, Deltebre / Manuel Ruisánchez i Xavier Vendrell (1994-1996)
• IES Ramon Berenguer IV, Amposta / Oriol Bohigas, Josep Maria Martorell, Francesc Bassó i Joaquim Gili (1955-1957)
• Casa per al fotògraf, Les Cases d’Alcanar, Alcanar / Carles Ferrater, Carlos Escura (2003-2006)
• Hospital Comarcal, Móra d’Ebre / José Antonio Martínez Lapeña, Elías Torres Tur (1982-1987)
• Celler Cooperatiu d’El Pinell de Brai / Cèsar Martinell (1919-1922)
• Celler Cooperatiu de Gandesa / Cèsar Martinell (1919-1920)
• Casa Ecològica, La Fatarella / Esteve Aymerich, Ton Salvadó, Joaquim Gascó (1993-1999)
• CAP La Sénia / Esteve Aymerich, Ton Salvadó, Gerard Puig (2001-2004)

Són tretze edificis que ofereixen una excel·lent panoràmica del nostre patrimoni arquitectònic de l’últim segle i mig. Des del modernisme agrari de Martinell a la Terra Alta, o el modernisme tortosí del començaments del S. XX, fins l’arquitectura més actual de Carles Ferrater a Alcanar, premiada a la darrera Triennal d’Arquitectura de l’Ebre. Tot i algunes absències importants (i que haurien de figurar en la guia), penso que hem d’estar satisfets. Sense cap mena de dubte, qualsevol camí que representi donar visibilitat a l’arquitectura ebrenca, i per extensió fer visible tot el territori, cal que sigui benvingut. Aquesta representació d’edificis viatjarà per tot el món, segur. Aquesta guia significa una excel·lent oportunitat, una més, per a donar a conèixer el nostre territori, per a exportar el que ja és (i el que en un futur segur que ho esdevindrà) el nostre patrimoni arquitectònic.

La Biblioteca Nacional de Noruega es divideix en dues seus: una a Oslo, la capital del pa­s… i el que més sorprèn: una altra a una petita localitat a tocar del Cercle Polar Àrtic, Mo i Rana, a 1.000Km al nord de distància d’Oslo.

Aquesta seu s’hi establí­ el 1989, aprofitant les antigues dependències d’una fàbrica d’acer, però també excavant una immensa galeria directament a la muntanya, de 4 plantes d’alçada i amb capacitat per a 45 quilòmetres lineals de prestatgeries. Fa doncs, clarament, les funcions d’un grandí­ssim dipòsit nacional.

Font: http://laurin.uibk.ac.at/old/nbr2.html [Consulta: 16 d'octubre de 2007]

Els motius d’aquesta peculiar ubicació els hem de buscar principalment en les necessitats de conservació i preservació del fons: l’edifici es manté a una temperatura constant i amb una atmosfera controlada. A més, suposo, les condicions climàtiques externes també ajuden, indirectament, a la conservació. I per què no dir-ho, segurament el fet d’estar tan allunyat dels centres de poder, li dóna a la Biblioteca un plus de seguretat (robatoris, etc…) que potser no tindria en una ciutat més gran i més propera. Això, és clar, no treu que segurament l’edifici estarà dotat de sistemes de seguretat, control i vigilància.

A Mo i Rana s’hi emmagatzema un exemplar del Dipòsit Legal noruec segons la llei de 1990, a més de totes les revistes del paí­s (en paper o electròniques) des del 1765.

FONTS:

• “About the National Library” [Consulta: 15 d'octubre de 2007]
• “NBR - Mo i Rana Branch“. En: Laurin NBR [Consulta: 15 d'octubre de 2007]
• “Biblioteca Nacional de Noruega“. En: Wikipedia [Consulta: 16 d'octubre de 2007]