[bauen_Blog]

La Biblioteca Pública de Seinäjoki, Finlàndia, es va construir entre 1960 (1963) i 1965, i inaugurada aquell mateix any. Aquí­, Alvar Aalto desenvolupa un mateix model constructiu, de disseny i de distribució d’espais, i que es repetirà a diferents biblioteques posteriors: un edifici rectangular, o de formes quadrades, que es contraposa amb espai de lectura i d’ubicació de les prestatgeries en forma de semi-cercle irregular, o de ventall.

És precisament aquesta zona la més interessant de la Biblioteca. La façana circular externa és irregular, tot creant una forma sinuosa i plena d’ondulacions. La organització funcional d’aquesta zona és radial. Al centre, a l’angle tancat del ventall, s’hi ubica el taulell circular de control i préstec, amb total visibilitat vers la resta de l’espai circular. Al centre, i lleugerament enfonsat, hi ha la sala de lectura; aquí­ hi trobem una de les constants de les biblioteques d’Aalto: el pati enfonsat per a llibres. Finalment, i ocupant l’espai més ampli del vano, s’hi ubiquen els prestatges, de lliure accés i col·locats de forma radial.

Font: http://www.greatbuildings.com/buildings/Seinajoki_Library.html [Consulta: 24 de setembre de 2007]

També destacaria dos elements situats a banda i banda del angles laterals de ventall, com a elements de transició entre aquest i l’edifici rectangular: primer, un espai amb accés directe a la biblioteca mòbil… és a dir: el garatge per al bibliobús. I a la banda oposada, una sala d’estudi, separada de la sala principal i també amb visió directe des del taulell de control.

Finalment, a l’edifi rectangular s’hi ubiquen la biblioteca infantil, una sala de conferències i els despatxos del personal d’administració. A la planta soterrani hi ha la zona d’arxius.

La Biblioteca té 1.600m2. A partir de 1968 esdevingué biblioteca provincial, i actualment actúa com a biblioteca central per a 27 municipis.

FONTS:

• “City of Seinäjoki: Library: Presentation on the architecture, history and operation of the library” [Consulta: 5 de setembre de 2007]
• “Seinäjoki Public Library - Provincial Library” [Consulta: 5 de setembre de 2007]
• “Municipal Library in Seinäjoki”. En: Library. Edited and Photographed by Yukio Futagawa. Tokyo: ADA Edita, cop. 2006 (GA; 03). ISBN 4-87140-573-7, p. 26-29
• “Seinäjoki Library“. En: Great Buildings [Consulta: 18 de setembre de 2007]
• “Arquitecto Hugo Alvar Henrik Aalto“. En: Arquiarchivo [Consulta: 18 de setembre de 2007]
• “Biblioteca de Seinäjoki“. En: Història en obres [Consulta: 18 de setembre de 2007]
• “Biblioteca de Seinäjoki”. En: Richard Weston. Plantas, secciones y alzados: edificios clave del siglo XX. Barcelona: Gustavo Gili, 2005. ISBN 84-252-1986-8, p. 148-149
• “Bibioteca pública de Seinäjoki”. En: Göran Schildt. Alvar Aalto: obra completa: arquitectura, arte y diseño. Barcelona: Gustavo Gili, 1996. ISBN 84-252-1680-X, p. 115

Brutal, genial i irreverent la carta oberta que ha publicat Annie Choi a Pidgin Magazine…

Dear Architects, I am sick of your shit

A Felipeno hi podem llegir la traducció al castellà… També a Arquadas i a Tonneti.com. Reprodueixo un paràgraf que m’ha semblat magní­fic: Rem Koolhaas construint vagines de formigó:

Mis estimados arquitectos; no hay relación alguna entre el que tanto has trabajado y que tanto has dormido. ¿Han oído hablar de Rem Koolhaas? Él es un arquitecto famoso. Sé que lo es, porque ustedes lo dicen. He oí­do que se la pasa siempre durmiendo.

Él, seguramente estará durmiendo ahora. Y también he oí­do que siempre termina su trabajo. Y también he oí­do que en lugar de estar haciendo un dildo de cristal, esta construyendo una gran vagina de concreto. Es decir, si durmieran mas, obtendrí­an vaginas. Deberí­an aprender algo de Mr. Koolhaas.

Avui El Punt ha publicat un extens reportatge d’una plana sobre la catosfera. S’hi inclouen 12 blogs de referència a Catalunya:

• ESPORTS: Jaume Soler
• ECONOMIA: Dí­dac Lee i Marc Vidal
• COMUNICACIÓ DIGITAL: Núria Masdeu
• CIÈNCIA: Eduard Punset i Miquel Duran
• CULTURA: Biel Mesquida, Jaume Subirana i Toni Ibáñez
• FILOSOFIA I PENSAMENT: Josep Maria Terricabras, Ramon Alcoberro i Camil Ros

Què en penseu d’aquesta tria? Entenc que en tota selecció hi intervé un poderós factor personal, i que és un llistat selectiu i condicionat per l’espai del diari, però tot i això hi trobo a faltar algunes absències destacades…

FONT:

• Batlle, Eduard. “La catosfera, a mil per hora”. En: El Punt (24 de setembre de 2007), p. 14

Ahir al matí­ va tenir lloc la presentació del llibre de Saül Gordillo Nació.cat. La pluja segurament va deslluir l’acte, però finalment vam ser unes 10 persones. Vull donar les gràcies a la Biblioteca Marcel·lí­ Domingo, i a tot el seu personal, per haber-nos cedit l’espai de la sala polivalent, al COBDC per haber-hi donat suport, i a l’Ebresfera pel treball conjunt que estem fent, que crea comunitat i un teixit social impagable (i que està tenint ressó fora del nostre àmbit geogràfic).

Fou un acte en famí­lia, i que va permetre que es generés un debat molt interessant. Després dels parlaments de Gustau Moreno i de les meues paraules (només 4 idees), Gordillo ens va parlar sobre el llibre, amb multitud d’anècdotes, detalls, idees… Voldria destacar-ne una: la Mercè Molist parlava del .ct i del .cat, i de les diferències entre la revolta popular que ha estat el .cat i el cop d’estat que hauria estat l’obtenció del .ct. Sens dubte, la revolta popular ha tingut uns magní­fics fruits… ha estat el poble, amb les seues adhesions, i les entitats i les associacions de la societat civil catalanes les que han aconseguit el .cat… Però també és de justícia dir que aquesta revolta popular no hauria reeixit si no hi hagués hagut una èlit, una avantguarda que liderés el procés. I els catalans vam tenir sort amb dues figures clau: Amadeu Abril i Manel Sanromà ocupaven llocs claus i direcció a l’ICANN i a la Internet Society respectivament. I és que Internet no la regulen els estats… En definitiva fou un parlament amè i distès. Fou tot un plaer escoltar Saül Gordillo, un gran comunicador. Posteriorment, s’inicià un debat amb els assistents, en què l’Emigdi participà activament, aportant noves idees, i enriquint el nostre diàleg.

Més fotos de l’acte a: http://carmepla.com/personal/fotos/main.php?g2_itemId=159

I també voldria fer esment de què Tortosa ha estat la segona ciutat catalana (després de Calella, ciutat natal de Gordillo) en acollir una presentació del llibre, que en breu se n’editarà la segona edició. L’acte va concloure amb un agradable i magní­fic dinar al Paiolet.

Altres blogs que se n’han fet ressó:

• “Presentació de llibre “Nació.cat” a Tortosa“. En: El basar de les espècies (24 de setembre de 2007)
• “La presentació de Nació.cat a Tortosa“. En: Saül Gordillo (23 de setembre de 2007)
• “Saül Gordillo ens ha parlat de Nació.cat“. En: El bloc de Carme Pla (23 de setembre de 2007)
• “La presentació de Tortosa“. En: Nació.cat (22 de setembre de 2007)
• “Presentació de “Nació.cat” de Saül Gordillo a Tortosa“. En: Emigdi Subirats (22 de setembre de 2007)
• “Nació.cat” a Tortosa“. En: De Roquetes vinc…, a Tortosa baixo (22 de setembre de 2007)

ACTUALITZACIÓ (27 DE SETEMBRE DE 2007)

En Gustau Moreno ha penjat un video de la presentació al seu canal de YouTube:

[youtube]XJTXyO58tfw[/youtube]

Obra: Auditorio y Centro de Documentación Sergio Larrain Garcí­a-Moreno, Facultad de Arquitectura, Pontificia Universidad Católica de Chile, Santiago.
Arquitectos: Teodoro Fernández, Smiljan Radic, Cecilia Puga (1996-97).

Por: Rafael Moya ::[Bv](bloguer invitado)

El Auditorio y Centro de Documentación Sergio Larrain García-Moreno, de la Facultad de Arquitectura, de la Pontificia Universidad Católica de Chile, es una obra iniciada a mediados de los años noventa, que acoge a la biblioteca de la facultad; y cuya última etapa de construcción, concluyó recién a mediados de la presente década.
Pero no es un edificio que se erija o levante en dependencias de la facultad universitaria. Al contrario, se trata de un edificio que se “sumerge”.

Patio y biblioteca a la vez. Una Arquitectura en “retiro”.

Son 1.300 metros cuadrados distribuidos en tres niveles completamente subterráneos.
Los dos primeros, son grandes plantas libres donde se concentran todos los servicios y las actividades de la biblioteca. El tercer nivel corresponde a salas de archivos de temperatura controlada para documentos valiosos. Finalmente, compartiendo un sub-patio con la biblioteca, se encuentra el auditorio de la facultad.

Y sin embargo, a pesar de que todo el edificio está por debajo de la cota de piso, este sumergirse no es un desaparecer u ocultarse, al modo de un estacionamiento. El edificio sigue estando presente en el espacio de la facultad, pero no por un volumen masa que ocupa, sino por el espacio vacío de su “retiro”.
En efecto, la losa superior de su “terraza” es uno de los patios principales de la sede universitaria, donde se acogen actos y encuentros de la comunidad académica. Este acoger, se enmarca por un pavimento constituido de un entablado de madera, veredas con entramado para pérgolas, sub-patios a desnivel y luminarias bajas que funcionan como asientos. Así, la Arquitectura acoge el acontecer de los habitantes con un gesto de “dar espacio”, no encerrándolo ni delimitándolo con muros ni formas monumentales, sino que retirándose y apartándose, al nivel de subsuelo.
La biblioteca juega con este “vacío del retiro”, ya que desde este espacio va ella misma apareciendo, va mostrándose gradualmente. Como dije, no es una construcción que desaparece o se oculta, bajo tierra. El patio es la terraza de la biblioteca, con extremos, rincones y sub-patios que muestran diferentes partes de su fachada y de su interior, en donde se produce un compenetrado dialogo entre interior y exterior (sub y sobresuelo).

Fachadas acristaladas de la biblioteca, bajo la losa del patio.

Este dialogo entre interior subterráneo y exterior vacío, se nota al recorrer las dependencias mismas de la biblioteca, ya que a pesar de estar a sub-suelo, no lo parece. Y es que hay mucha luz natural, que penetra por lucarnas, que vienen desde el patio superior y por los muros y fachadas-ventanales que son completamente transparentes. La biblioteca misma es un espacio de transito a sub-nivel de luz y personas, entrelazando circulaciones públicas, con la vista interior de las salas de lecturas y anaqueles de libros.
Las plantas interiores de la biblioteca casi no tienen muros opacos. Son muy pocos los reservados u oficinas que interrumpan el paso de la luz y la mirada, sólo destacando como límite del espacio, un mesón ondulante de hormigón (que separa al personal de consulta y administrativo del resto de los usuarios). El resto del espacio es libre. Las personas pueden pasear, contemplar y consultar las diferentes colecciones de textos, tesis, etc (a todos los alumnos nuevos, se les hace un pequeño paseo por la biblioteca, para enseñarles el sistema de clasificación y reglas del manejo de libros).

Fotografía tomada desde el “exterior” hacia el interior de la biblioteca.

Actualmente, la biblioteca del Centro de Documentación Sergio Larrain García-Moreno, concentra la colección especializada más importante del país, con más de 80.000 itemes de material bibliográfico, clasificado. Pero, más que constituir un importante archivo documental nacional, este edificio es ejemplo de una Arquitectura equilibrada y franca . No arrogante ni de espectáculo (esa que pretende hacer aspaviento del poder económico). Sino amable, acogedora y abierta con el usuario, tanto en su interior como en su entorno.

Links:
Facultad de arquitectura, diseño y estudios urbanos PUCCH.
SIBUC.
Archivo Flickr