[bauen_Blog]

Ni en els meus pitjors malsons biblio-documentaloides hauria pogut imaginar tenir un company de professió tan terrorífic com Eduardo Zaplana… Si si, en els seus temps, de jove és clar, Zaplana també fou bibliotecari:

En 1812 fue nombrado bibliotecario municipal de Benidorm. Bajo su mandato la biblioteca sufrió importantes mejoras, adaptándose para el almacenaje y procesado de residuos radioactivos y sustituyendo todos los libros por la Biografía Oficial de Doña Carmen Polo de Franco. El incremento en el número de usuarios en esta época fue parejo a un aumento de la biodiversidad de la zona, descubriéndose 576 nuevas especies de mutantes cada año. Esto despertó en Don Eduardo un fuerte interés por las posibilidades económicas de la biotecnología, y pronto empezó a desarrollar interesantes experimentos de ingeniería genética y clonación.

I és clar, amb aquesta mena d’informacions, exclusives milionàries i de prestigi etern en qualsevol diari sensacionalista groc (o ja també, potser, en blogs sensacionalistes?), els redactors de premsa i els blocaires viuen en un permament estat de paranoia, de conspiració, de guerra freda permanent per captar lectors i més lectors:

De todas formas en el ambiente se masca la tensión y algunos frikis teoristas conspiranoicos creen que antes o después entre los escritores de blogs y los redactores de diarios estallará una guerra por ver quién se queda con los lectores indeseables.

Els escriptors de blogs estaven liderats per un tal Homer Simpson, partidari de la guerra total contra els redactors de premsa, liderats per un tal Moe. La mortífera proclama de Simpson no era altra que:

(Montando un carrito de la biblioteca) Voy a matar a Moeee!!! WIIIIIII!!!

No obstant, aquests últims tenien una carta amagada… una arma definitiva que acabaria per sempre amb els malvats i malignes blocaires i els tornaria el poder absolut sobre la comunicació interplanetària en forma d’un conglomerat monopolístic interestel·lar: la gran Mimi Friki Otaku:

[youtube]XxCwlYQzDhw[/youtube]

Guerrera otaku, amb frases tan memorables com:

Soy friki… y divina!!!

Nunca he conseguido ningún hombre, soy pura y casta como la Virgen María

Fa uns dies el COBDC anunciava, mitjançant un correu intern a la llista [Informació], l’inici d’una campanya telefònica, en què es pretenia fer un estudi sobre les expectatives dels professionals de la BiD en relació al Col·legi.

(…) Aquest estudi el realitzarà l’empresa Metra Seis, encarregada d’analitzar una mostra representativa de professionals a través d’un qüestionari telefònic. Es faran tres grups en la mostra: professionals que són membres del Col·legi, professionals que no ho són i estudiants de biblioteconomia i documentació. (…)

Doncs bé, dijous passat per la tarda van trucar-me per fer-me l’enquesta: dades professionals (temps com a professional, coneixement d’altres associacions estatals,…), valoració dels serveis del Col·legi, què milloraria,… Personalment vaig trobar l’enquesta força completa i exhaustiva i segur que mostrarà una radiografia força aproximada sobre què pensem els professionals de la BiD, especialment catalans, sobre el nostre col·legi professional. He de dir, també, que ha estat tot un honor estar dins de la mostra estudiada. També voldria felicitar l’actual Junta per aquesta iniciativa, per l’auto-avaluació que suposa i per què porta implícita una voluntat de millora continuada en el servei. Des d’aquí, la meua més sincera fecilitació.

Serà molt interessant veure els resultats de l’enquesta publicats, amb tota mena de dades: població estudiada, ubicació geogràfica, anys de professió, valoració de les diferents variables, etc… I és, clar, que el Col·legi millori les mancances que s’hi detectin; però que també enforteixi i consolidi els punts forts, que en són molts. Personalment, esperaré amb impaciència poder llegir els resultats.

Llegeixo a Bit’ácora virtual una entrada interessant en què es descriu la lenta agonia que estan patint les icones patrimonials i arquitectòniques de la ciutat xilena de Valparaíso; i ho exemplifica amb l’imminent tancamanet del Café Riquet.

Hi ha una frase de l’autor que val la pena remarcar:

“(…) Por alguna razón, desde que tengo recuerdo, a Valparaíso le ronda una imagen de que está desmoronándose. (…)”

No obstant, es comenta també que a la mateixa ciutat estant sorgint noves icones, fruit dels nous temps.

De seguida, no sé si involuntàriament, m’ha vingut la imatge de Tortosa, especialment el seu centre històric. Si, ja s’hi ha començat a actuar a fons amb la Llei de Barris, però no puc deixar de fer-me la pregunta: quantes icones arquitectòniques ja hem perdut? I quantes més haurem de perdre? Tenim molt de patrimoni arquitectònic i cultural (i també social, l’arquitectura és social) que resta oblidat per les administracions responsables, en declivi permanent.

Ã’bviament, cada societat té els seus punts de referència arquitectònics, i aquests van canviant amb el temps. És l’evolució lògica de la cultura. La ciutat n’adquireix de nous: penso que el nou Pavelló Firal, el Pont del Bimil·lenari o més endavant el nou Campus de la URV esdevindran futures icones arquitectòniques de la nova ciutat. Però no hem d’oblidar el nostre passat. Perquè una de les característiques que més bé defineix les societats contemporànies actuals (adquirida amb el temps i a un preu molt elevat de destrucció cultural) és el respecte i la conservació pel patrimoni arquitectònic passat. No cal perdre això de vista.

FONT:

• “La agonía de los iconos“. En: Bit’ácora Virtual (3 de mayo de 2007)

Obra dels arquitectes José Ramón Garitaonaindía de Vera i José Manuel Bermúdez Graiño, el Centre de Documentació, Arxiu i Sala d’Estudis de la Universitat d’A Coruña, ubicat a San Vicente de Elviña, ha estat finalista per a Galicia en els 2n Premi d’Arquitectura Ascensores ENOR 2006.

Al web de José Ramón Garitaonaindía hi ha un ampli recull fotogràfic del projecte, fet en Flash (Obras>Archivo de la Universidad de Arquitectura de La Coruña) [Consulta: 28 d'abril de 2007]

L’edifici té dues funcions clarament diferenciades, amb dues entrades per a cada una d’aquestes: el cos principal, el d’arxiu, de planta baixa i tres pisos més, i amb una entrada peatonal; i un cos secundari, el de magatzem, amb dues plantes, semisoterrat i amb un accés diferenciat. M’ha cridat l’atenció l’ús de colors primaris i bàsics per a diferenciar materials, funcions: el blau per als vidres; el vermell, per a l’estructura… en contraposició clara al gris del formigó que domina l’edifici.

En relació precisament al formigó, destacaria els talls verticals que s’han fet per tot el perimetre de l’edifici, per tal de crear canals interminents de llum de inundin tot l’interior; és una fòrmula de relació interior/exterior; una relació amb matisos, íntima, però amb condicions, com la que es crea també mitjançant el vel metàl·lic que cobreix algunes parts de l’edifici.

En relació a la llum, els autors citen unes paraules de Goethe:

“El tratamiento de la iluminación en los distintos espacios deja flotando en el aire las últimas palabras de Goethe, parafraseadas por los autores del proyecto: “Luz, luz, más luz…”"

FONT:

• “Centro de Documentación: San Vicente de Elviña. A Coruña”. En: II Premio de Arquitectura Ascensores ENOR 2006. Vigo: Grupo Ascensores ENOR, DL 2006. ISBN 84-690-0601-0, p. 198-207

Construida per Arata Isozaki entre 1962 i 1966, la Biblioteca de la Prefectura d’Oita (més a la Wikipedia) (Oita, Japó), es pot considerar com una “biblioteca ampliable”. El programa fonamental de la biblioteca parteix d’un nucli central, al qual s’hi van afegint noves seccions.

http://www.arch-hist.net/gal/Kyushu/Oita/img/library00.jpg [Consulta: 26 d'abril de 2007]

Aquestes seccions, però, no són totes iguals, sinó que tenen variacions de tipus i dimensions segons el programa funcional que acollirien dins la biblioteca. Així, allò realment important, i que és característic de l’edifici, són les ampliacions en si mateixes i les connexions que es van generant…

“(…) en el que la apariencia del todo es secundaria frente a los modelos de crecimiento que se generan a través de estos nodos. (…)”

Com es creix? Amb quines mesures i dimensions? Cap a on? I com es connecten aquests creixement amb l’estructura ja existent en aquell moment?… El creixement, l’ampliació de l’edifici com a element definitiu; la finalitat última. La Biblioteca també, com els éssers vius, té un metabolisme canviant. Sorpèn, penso, que el fet distintiu de la Biblioteca no sigui cap element arquitectònic sinó més aviat uns conceptes abstractes i difusos i que sovint són difícils de concretar. Personalment, crec que és una arquitectura molt humana, molt evolutiva: les persones també evolucionen al llarg de la seva vida, creix, s’expandeix, i ha de saber connectar tots aquests canvis per a donar coherència a un tot; però com a la biblioteca, si ens parem a pensar allò fonamental són, potser, els enllaços que ens serveixen per a madurar. No?

FONT:

• “Biblioteca de la Prefectura de Oita: Oita, Japón, 1962-1966″. En: Arata Isozaki: Arquitectura 1960-1990. Barcelona: Gustavo Gili, 1991. ISBN 84-252-1502-1, p. 36-41.