Llegeixo a Bit’ácora virtual una entrada interessant en què es descriu la lenta agonia que estan patint les icones patrimonials i arquitectòniques de la ciutat xilena de ValparaÃso; i ho exemplifica amb l’imminent tancamanet del Café Riquet.
Hi ha una frase de l’autor que val la pena remarcar:
“(…) Por alguna razón, desde que tengo recuerdo, a ValparaÃso le ronda una imagen de que está desmoronándose. (…)”
No obstant, es comenta també que a la mateixa ciutat estant sorgint noves icones, fruit dels nous temps.
De seguida, no sé si involuntà riament, m’ha vingut la imatge de Tortosa, especialment el seu centre històric. Si, ja s’hi ha començat a actuar a fons amb la Llei de Barris, però no puc deixar de fer-me la pregunta: quantes icones arquitectòniques ja hem perdut? I quantes més haurem de perdre? Tenim molt de patrimoni arquitectònic i cultural (i també social, l’arquitectura és social) que resta oblidat per les administracions responsables, en declivi permanent.
Ã’bviament, cada societat té els seus punts de referència arquitectònics, i aquests van canviant amb el temps. És l’evolució lògica de la cultura. La ciutat n’adquireix de nous: penso que el nou Pavelló Firal, el Pont del Bimil·lenari o més endavant el nou Campus de la URV esdevindran futures icones arquitectòniques de la nova ciutat. Però no hem d’oblidar el nostre passat. Perquè una de les caracterÃstiques que més bé defineix les societats contemporà nies actuals (adquirida amb el temps i a un preu molt elevat de destrucció cultural) és el respecte i la conservació pel patrimoni arquitectònic passat. No cal perdre això de vista.
FONT:
- “La agonÃa de los iconos“. En: Bit’ácora Virtual (3 de mayo de 2007)
Popularity: 1% [?]
