Construida per Arata Isozaki entre 1962 i 1966, la Biblioteca de la Prefectura d’Oita (més a la Wikipedia) (Oita, Japó), es pot considerar com una “biblioteca ampliable”. El programa fonamental de la biblioteca parteix d’un nucli central, al qual s’hi van afegint noves seccions.


http://www.arch-hist.net/gal/Kyushu/Oita/img/library00.jpg [Consulta: 26 d'abril de 2007]

Aquestes seccions, però, no són totes iguals, sinó que tenen variacions de tipus i dimensions segons el programa funcional que acollirien dins la biblioteca. Així, allò realment important, i que és característic de l’edifici, són les ampliacions en si mateixes i les connexions que es van generant…

“(…) en el que la apariencia del todo es secundaria frente a los modelos de crecimiento que se generan a través de estos nodos. (…)”

Com es creix? Amb quines mesures i dimensions? Cap a on? I com es connecten aquests creixement amb l’estructura ja existent en aquell moment?… El creixement, l’ampliació de l’edifici com a element definitiu; la finalitat última. La Biblioteca també, com els éssers vius, té un metabolisme canviant. Sorpèn, penso, que el fet distintiu de la Biblioteca no sigui cap element arquitectònic sinó més aviat uns conceptes abstractes i difusos i que sovint són difícils de concretar. Personalment, crec que és una arquitectura molt humana, molt evolutiva: les persones també evolucionen al llarg de la seva vida, creix, s’expandeix, i ha de saber connectar tots aquests canvis per a donar coherència a un tot; però com a la biblioteca, si ens parem a pensar allò fonamental són, potser, els enllaços que ens serveixen per a madurar. No?

FONT:

  • “Biblioteca de la Prefectura de Oita: Oita, Japón, 1962-1966″. En: Arata Isozaki: Arquitectura 1960-1990. Barcelona: Gustavo Gili, 1991. ISBN 84-252-1502-1, p. 36-41.