Bé, el Congrés a Amposta ja ha passat, i la presentació de la comunicació, també. I he de reconèixer que va anar més bé del que em pensava. Potser m’havia fet una “pilota” massa gran, i segurament no n’hi havia per tant.

Vaig saber gestionar les meves pors. Estava nerviós, òbviament, i segur que la meva veu pel micròfon sonava entretallada, per les vacil·lacions i les repeticions… però vaig arribar a una conclusió: Jo estic fent això tan bé com puc i sé, i si a la gent no li agrada, doncs que no escolti, o simplement, que se’n vagi. Qui hi estigui interessat, ja es quedarà, i no li importarà o simplement ignorarà la forma, centrant-se en el contingut (que penso que és allò de realment important). No sé si és la conclusió bona de tot plegat, i si és una bona filosofia per afrontar el fet de parlar en públic; però és la meva, i potser a algú li podria servir, qui sap! En el meu cas, parlar en públic (en un congrés, curs, etc.) suposa tot un repte a superar, alguna cosa així com una gran bèstia a la qual enfrontar-se. I fer aquest primer pas m’ha costat molt, però estic satisfet perquè al final he estat capaç de fer-lo.

I pel que fa a la forma, reconec les meves mancances en la comunicació oral, i segurament no vaig saber comunicar-ho tan bé com està al text per escrit… Però estic segur que es tornaran a presentar més oportunitats com aquesta, i que amb la pràctica, aquests punts dèbils s’aniran fent forts, enfortint-se com el meu control i la meva confiança en estes situacions tenses.

PD: A l’hora de fer la presentació, a la sala erem 10 persones comptades, inclosos els ponents. Suposo que hi va ajudar. Però cal començar per esdeveniments així, menudets, per anar fent passets cap actes més grans. Suposo que encara em falta un llarg camí per fer el mateix a les Jornades o a Fesabid, per posar només dos exemples. Ahh! I gràcies a tothom que s’ha interessat per tot plegat.