PÃ nic d’un bibliotecari
Aquest dissabte presento la comunicació de què parlo dos posts més a baix, a Amposta… i a més, a última hora, la presento sol.
Ja estic pensant el pà nic i en la por de veure’m allà dalt, de parlar en públic, de cares pendents d’allò que estic parlant. Suors fredes. Potser és psicològic. I tot potser es veu més agreujat per la disfèmia, lleugera, de què gaudeixo. Alguns ja em coneixeu. Tot i això m’ho plantejo com un repte a superar, una situació que més tard o més d’hora havia d’arribar, i que ara cal superar i afrontar; segurament, no hi ha res més.
Bé, seguiré els consells de Gamoia i les seves pors de bibliotecà ria.
Tranquil, Daniel, segur que ho faràs bé. El millor quan parles davant del públic és saber de què parles, i tenir clar què vols dir. Tu coneixes el teu camp, i això és el més important. Tots tenim obstacles i reptes que superar, però el més important és que tinguem coses a dir i que els altres ens vulguen escoltar.
Et vaig deixar sol davant el perill,
però te’n vas sortir d’allò més bé…
des de l’habitació de l’hospital
bones vibracions et vaig enviar.
No vas sentir els plors d’un bebè acabat d’arribar?
Clara,
si que vaig sentir les teves vibracions, i tant!! I sobretot, que no val la mena amagar-se i deixar de fer coses per quelcom de tant insignificant. I me n’alegro de tot cor que el naixement de la teua segona filla anés de meravella. Ets una gran persona.