[bauen_Blog]

Al n. 7 (Marzo 2006) de N: Técnicas de vanguardia constructivas, hi ha l’article “Nueva Biblioteca de Alejandría: el círculo intermporal en torno al mito” (p. 26-31). Tot i que el projecte dels noruecs Snohetta és d’octubre del 2002, m’ha semblat interessant (i amb l’excusa de l’article) recuperar un element arquitectònic que m’agrada especialment: la façana:

“La fachada de la Nueva Biblioteca habla tantos idiomas como los libros que contiene. Cerca de 6.000 m2 de granito Grey Schulmann procedente de las minas de Asuán revisten la estructura construida en fino hormigón .(…) El artista Jorunn Sannes convirtió las inscripciones de la cubierta en un bajorrelieve caligráfico abstracto. Se trata de 4.000 caracteres tomados de la mayoría de idiomas del planeta –desde la antigüedad hasta nuestros años–, mezclados con símbolos y pictogramas que incluyen figuras procedentes de las escala musical, las matemáticas o el braille. El diseño final hace que ninguna de las tallas manuales adquiera significado en si misma y su fin único sea proporcionar belleza y delicadeza al total de la obra arquitectónica.”

Bellesa, sens dubte, aconseguida al 100%. El conjunt de la façana em recorda com una mena de compendi universal de tot el coneixement humà, una enciclopèdia de formigó metafòrica i que convida a entrar a la biblioteca, a continuar explorant.

Remenant per entre les revistes de casa, m’ha vingut al cap una altra façana que parla, com la d’Alexandria, però més propera a nosaltres. Les parets de la Biblioteca Vila de Gràcia de Josep Llinàs i Joan Vera també ens parlen (Quaderns, n. 235, p. 96-107). Con Alexandria també fou construida l’any 2002. Les paraules aquí resten principalment a la cara interior del gran lluernari que forma el propi edifici, i que s’obra vers el carrer per formar un placeta, una “mini-plaça” exterior-interior; espai de transició dominat per les paraules.

No obstant, les paraules aquí tenen una altra escala, no tan monumental com a la Biblioteca d’Alexandria. A la biblioteca de Gràcia les paraules tenen una mida més humana, més pròxima, i a més, s’escampen per tot l’edifici, en racons, a les diferents sales. Aquí potser no només és la façana la que ens vol parlar, i tot l’edifici intenta mantenir un diàleg amb els seus usuaris.

La Biblioteca del Rei de Boullée dóna molt de si, tot i tractar-se de tan sols un projecte. Un projecte, però, no realitzat per ben poc, i que ja marcà estil ja en el vuitcents, i ha marcat estil, tendències i filosofies al llarg del segles. I encara les marca.

“Dal 1724, la Bibliothèque du roi era insediata all’hôtel de Nevers, che constituiva la parte occidentale del palais Mazarin, smembrato alla morte del cardinale. Il vasto quadrilatero delimitato dalle vie Colbert, Vivienne, Richelieu e Petits-Champs fu destinato interamente alla Bibliothèque nationale solo nell’Ottocento”

Ja des d’abans del 1700, i per decret, la biblioteca era d’accés públic, oberta a tothom qui s’hi vulgués apropar. No obstant, restava coixa, doncs li mancava una sala de lectura:

“In seguito al decreto del 1692, i pubblico era ammesso a consultare i fondi, ma mancava una grande sala di lettura” (…)

En paraules del propi Boullée:

“Malgrado la vastità e la ricchezza affascinante degli edifici che compongono il palazzo, è impossible riscontrarvi i vantaggi che la biblioteca esige, il servizio sarebbe lento a causa delle grandi distanze da percorrere, e la sorveglianza sarebbe fonte di preoccupazione per l’impossibilità di tenere d’occhio il pubblico nelle gallerie, diversamente orientate”

Els bibliotecari reial, Lenoir, també hi diu la seva, perè és encara més bonica sentència amb què li contesta Boullée, i que fa referència a la sala de lectura en projecte:

“Per creare la sala di lettura che mancava alla biblioteca, Boullée, interpellato da Lenoir, bibliotecario reale e protetto di Calonne, aveva avuto un’idea che Bachaumont, nei Mémoires secrets del 27 dicembre 1785, qualificava come “grande, nouva, ingegnosa e semplice” (…)

Em quedo amb la simplicitat… La senzillesa d’allò simple sovint sempre és allò més difícil d’aconseguir.

FONT:

Pérouse de Montclos, Jean-Marie. Etienne-Louis Boullée: 1728-1799. Milano: Electa, cop. 1997, p. 86.

Aquest dissabte presento la comunicació de què parlo dos posts més a baix, a Amposta… i a més, a última hora, la presento sol.

Ja estic pensant el pànic i en la por de veure’m allà dalt, de parlar en públic, de cares pendents d’allò que estic parlant. Suors fredes. Potser és psicològic. I tot potser es veu més agreujat per la disfèmia, lleugera, de què gaudeixo. Alguns ja em coneixeu. Tot i això m’ho plantejo com un repte a superar, una situació que més tard o més d’hora havia d’arribar, i que ara cal superar i afrontar; segurament, no hi ha res més.

Bé, seguiré els consells de Gamoia i les seves pors de bibliotecària.

O potser més ben dit: el ferit de mort se salvarà? Coincidint amb la consecució de les ajudes de la Generalitat en segona convocatòria per a la rehabilitació del Casc Antic de Tortosa, aquests dies s’estan celebrant a la ciutat unes Jornades sobre, precisament, el centre històric… un dels més grans de tot Catalunya, un dels que més patrimoni arquitectònic amaga,… i també un dels més degradats i abandonats per anys de desídia i de falta de voluntat en tots els sentits (política, social i fins i tot cultural!).

La propera xerrada, el 24 de març a la Cambra de Comerç (C/ Cervantes, 7; 19.30h), anirà a càrrec de Joan Maria Viader i porta com a títol Un exemple de reforma urbana exemplar. El centre històric de Girona. El títol no podria ser més significatiu i aclaridor, i a més presentat per l’arquitecte responsable de la rehabilitació del centre històric gironí. Qualsevol que passegi per la part antiga de Girona s’adonarà de la magnífica feina feta en tots els sentits: urbanística, arquitectònica i de rehabilitació, social, comercial,… Girona hauria de ser l’exemple a seguir per a Tortosa, el mirall on reflexar-nos.

La injecció que necessita el malalt ara ser enorme, brutal i potser desproporcionada… Anys de deixadesa fan que les actuacions ara siguin excessives, cares i a cor obert, quan es podria haver practicat medecina preventiva, resolent a petita escala problemes globals de tota la part antiga. Però tot i això, ha arribat el moment. Cal operar i hi ha voluntat de fer-ho. Aprofitem-ho… més enllà d’opinions personals i criteris dispars.

5 anys després de la primera edició, del 30 de març al 2 d’abril se celebrarà el II Congrés Cultura i Territori a les comarques de la diòcesi de Tortosa; i ho farà a cavall de dues ciutats: Amposta, al Museu del Montsià, del 30 de març a l’1 d’abril; i a Rossell, a l’Ajuntament, com a cloenda el dia 2 d’abril. Tot i el que el títol del congrés pot resultar marcadament religiós, es tracta d’una trobada multidisciplinar i multitemàtica, on tenen cabuda aspectes com la llengua, la literatura, la societat, el patrimoni, l’arquitectura o el medi ambient. Una transversalitat que precisament es potencia volgudament amb el mateix títol, ja que l’antiga Diòcesi de Tortosa era la principal entitat trans-autonòmica que existia, i símbol de la unió d’un territori separat i dividit per les divisions administratives (l’Aragó, Catalunya i el País Valencià). No obstant aquesta divisió, la Diòcesi, i les Terres de l’Ebre sobretot, tenen un caràcter eminentment de cruïlla, de camí de pas… però també de camí d’estada. És un Congrés per donar a conèixer la realitat social i cultural d’aquesta cruïlla, massa cops tinguda a menys.

Entre els temes arquitectònics, hi podriem destacar la comunicació d’Anna Isabel Serra Masdeu “Els projectes de l’arquitecte Josep Prat i l’academicisme a les Terres de l’Ebre”, o la taula rodona “El patrimoni arquitectònic a l’antiga diòcesi de Tortosa. Realitats i somnis d’un territori dispers”, moderada per Victoria Almuni Balada.

I aquest any, com a novetat, les biblioteques també hi tenen cabuda. Juntament amb la Clara Álvarez, companya bibliotecària a la URV de les Terres de l’Ebre, i jo mateix, presentem la comunicació “Els noms de les biblioteques de les Terres de l’Ebre”, en què fem un repàs pels diferents noms que tenen les biblioteques, noms que reflecteixen una riquesa cultural prou significativa i que hem cregut interessant donar a conèixer.