Charles Jencks (1939-), a El nuevo paradigma de la arquitectura contemporánea (Valencia: Ediciones Generales de la Construcción, DL 2004) m’acaba d’obrir els ulls sobre uns dels mals que, sota la meva opinió, aclapara l’arquitectura actual dels nostres dies. I és que encara l’arquitectura, els arquitectes, sovint pateixen d’un gran egocentrisme i narcicisme (tant és si és a gran escala com a petita, si abasta tot el món o es limita a un territori petit). Massa sovint, la resta dels mortals hem de mirar ben amunt. I això bé de llarg.
En el repà s que l’arquitecte americà fa dels paradigmes culturals i socials que han marcat l’arquitectura al llarg dels segles, comenta sobre el paradigma de l’Era Cristiana (p. 12):
“La idea de orden en la Era Cristiana equivalÃa a un Dios masculino y con barba que creaba el universo, generaba los cuatro elementos (aire, fuego, tierra, agua), y se le representaba a menudo con un compás en la mano, como si se tratara de un gran arquitecto. De hecho, Platón definÃa a Dios como el arquitecto de todas las cosas en una metáfora alusiva a la creación. Se trata de una imagen común en Occidente, que los arquitectos aprecian especialmente porque les seduce la idea de ser el dios que crea y controla todas las cosas. Los arquitectos como colectivo asà lo asumieron. El citado Buckminster Fuller opinaba que los arquitectos debÃan ser los dioses de todo, Le Corbusier se consideraba a sà mismo como un dios… La mayorÃa de los arquitectos intenta controlar todo.También Norman Foster. Lord significa “el dios de todas las cosas”. Foster hace gala de este tÃtulo porque, efectivamente, es un fanático del control o, al menos, esto es lo que pensamos en Inglaterra de él.”
No hi ha dubte que en bona mesura, aquesta imatge ja no existeix en una gran part del col·lectiu d’arquitectes: el relleu generacional, noves formes d’organització social i econòmica com ara el treball en xarxa o la societat informacional, o la simple i positiva assumpció de què no es pot ni es vol abastar tot el procés de creació d’un edifici, entre d’altres factors, estan propiciant el canvi. Però ja bé sigui per tradició cultural, per sinèrgies negatives en els estudis o per qualsevol altre raó que ara se m’escapa, massa sovint aquest Déu-Arquitecte encara apareix entre nosaltres i entre les nostres ciutats, creant productes culturals d’una més que dubtosa qualitat. Si l’arquitectura és el reflex d’una manera de viure, d’una manera d’entendre el món i de relacionar-s’hi, avui en dia l’arquitectura ha de considerar-se un treball de diferents agents, de múltiples actors especialitzats en un aspecte concret de l’edifici. En un món complex com el d’avui, que es mou, pensa i viu en xarxa, fer arquitectura no hauria de ser cosa d’una sola persona.
