Les nostres carreteres estan plenes de petites creus, omplertes de flors, fetes de tota mena de materials. És una arquitectura mínima, efímera, funerària en record d’éssers humans, víctimes d’una de les pitjors plagues dels nostres temps. Són una representació per no oblidar i per recordar per sempre, de persones estimades, l’arquitectura de les quals ha desaparegut per sempre… No hem trobat cap millor representació que la creu cristiana, símbol d’una religió i d’una mort i passió, peró en aquest cas potser tambí s�mbol d’una vida que ja mai més tornarà. Vivim de records i de sentiments. Aquesta arquitectura també serveix per a esdevenir un símbol, i no cal crear ni construir grans edificis; amb una simple creu ja en tenim prou per omplir els nostres sentiments, les nostres pors. No cal massa més.

A la C-65, a l’alçada més o menys de Sant Feliu de Guíxols n’hi ha una… i la N-340 per la demarcació de Tarragona n’està plena. I segur que n’hi ha a moltíssimes més carreteres del nostre país. Proposo no treure-les mai del seu lloc; podrien servir per recordar a tots els qui algun dia passem per allà que la nostra arquitectura és trencadissa i volàtil, i que no paga la pena esmicolar-la en l’asfalt. I quan hi passo, m’agrada veure que algú té la delicadesa, la bonhomia i la solidaritat de mantenir-hi sempre les flors fresques.