[bauen_Blog]

Les nostres carreteres estan plenes de petites creus, omplertes de flors, fetes de tota mena de materials. És una arquitectura mínima, efímera, funerària en record d’éssers humans, víctimes d’una de les pitjors plagues dels nostres temps. Són una representació per no oblidar i per recordar per sempre, de persones estimades, l’arquitectura de les quals ha desaparegut per sempre… No hem trobat cap millor representació que la creu cristiana, símbol d’una religió i d’una mort i passió, peró en aquest cas potser tambí s�mbol d’una vida que ja mai més tornarà. Vivim de records i de sentiments. Aquesta arquitectura també serveix per a esdevenir un símbol, i no cal crear ni construir grans edificis; amb una simple creu ja en tenim prou per omplir els nostres sentiments, les nostres pors. No cal massa més.

A la C-65, a l’alçada més o menys de Sant Feliu de Guíxols n’hi ha una… i la N-340 per la demarcació de Tarragona n’està plena. I segur que n’hi ha a moltíssimes més carreteres del nostre país. Proposo no treure-les mai del seu lloc; podrien servir per recordar a tots els qui algun dia passem per allà que la nostra arquitectura és trencadissa i volàtil, i que no paga la pena esmicolar-la en l’asfalt. I quan hi passo, m’agrada veure que algú té la delicadesa, la bonhomia i la solidaritat de mantenir-hi sempre les flors fresques.

Primer llibre de les vacances, i lectura absolutament recomanable: Acupuntura urbana, de l’arquitecte i urbanista brasiler Jaime Lerner. M’ha interessat molt la reflexió i el paral·lelisme que fa: moltes ciutats del nostre temps estan malaltes, algunes en estat terminal, i per tant hi cal aplicar solucions d’urgència. Però no cal implantar remeis a gran escala… cal actuar en petita escala, a l’escala humana, tal i com ho fa l’acupuntura en els nostres cossos. L’acupuntura, aquesta mil·lenària ciència oriental, actua sobre una part concreta del nostre cos, proporcionant una solució ràpida i única per aquell punt en concret, però que a la llarga té un reflex en tot el cos. I si l’acupuntura sorgeix efecte en el cos humà… perquè no ho farà també en les ciutats??? Aquesta és la reflexió principal que es fa l’autor.

Portada del llibre. http://www.naoslibros.es/images/portadas/84-609-6450-7.JPG [Consulta: 7 de gener de 2007]

Segurament per salvar les nostres actuals ciutats no calen, només, els necessaris i sovint grans i una mica massa desproporcionats plans urbanístics, ni plans especials de reforma interior, ni res de tot això. Cal pensar d’una forma encara més local: potser a nivell de barri, de carrer, o fins i tot de blocs d’habitatges. L’urbanisme no només hauria de tractar de com fer créixer les ciutats, sobre com seran els nous carrers, els nous barris, les noves infraestructures… l’urbanisme també hauria de tractar sobre les relacions entre els habitants, sobre com interactuen entre ells, i encara més important, sobre com interactuen amb el seu carrer, amb el seu barri, i amb la seva ciutat.

I és aquí on precisament, segons la meua opinió, radica el valor d’aquest llibre. L’autor exposa tota una sèrie d’experiències i de solucions, d’acupuntura a petita escala, que s’han aplicat a diferents ciutats (fent especial èmfasi al seu Brasil, i a la seva Curitiba natal). Ã’bviament s’hi exposen solucions arquitectòniques o urbanístiques, com el Guggenheim de Bilbao, que va aconseguir revitalitzar un barri totalment degradat i oblidat, i per extensió tota la ciutat. Però també s’hi exposen una altra mena de remeis: recuperar ciutats amb la música: cada ciutat s’identifica amb una música, amb uns sons. Seria el mateix Río de Janeiro sense la seva garota d’Ipanema que immortalitzà Jobim?; o miraríem Nova York sense la rítmica del jazz que ens proposa Woody Allen a les seves pel·lícules? I la chanson del Paris dels anys 20? Bé, segurament són tòpics que ens han anat imposant amb els anys, però la música, la música d’aquelles ciutats i en aquells ciutats, ha creat un sentiment d’identitat i de pertinença molt important. Han ajudat a crear ciutat, a fer ciutat. I de la mateixa forma que hi ha l’acupuntura de la música, també hi ha l’acupuntura del silenci (o del soroll). En una ciutat convé poder sentir el seu soroll natural, però que també pot ser el silenci el seu estat natural. És bo i sa poder sentir sense esforç les converses dels nostres conciutadans, o sentir i escoltar com l’aire bufa i s’escola per entremig dels arbres en un dels parcs de la teva ciutat. A vegades el silenci també es soroll, però és el soroll de la ciutat, el seu estat pur.

Però també es parla de rambles i de carrers, i del seu disseny, de la plantació d’arbres als carrers (l’autor posa l’exemple de Curitiba, que plantà un milió d’arbres en dues dècades, i que demanà la col·laboració dels ciutadans amb l’eslògan “L’Ajuntament posa l’ombra i tu l’aigua fresca”), dels mercats i de les barres dels bars (autèntiques àgores en gran i petita escala), de la reorganització dels modes de transports, del color de les ciutats, dels parcs i de les places, d’escultures i de monuments, de la gent al carrer vivint la ciutat,… o simplement de no fer res, de no actuar, de deixar les coses tal i com estan perquè ja estan bé (l’acupuntura del no res, de la inacció).

Tot plegat representen unes accions i una visió de la ciutat en el sentit de generositat urbana, de solidaritat urbana entre tots els seus estaments i representants, i no només en el moment present, sinó vers el futur i les generacions futures. Les ciutats són espais de convivència i vida en comú, on les nostres accions individuals afecten el nostre entorn compartit. Tenir clar que tot alló que fem pot afectar d’alguna manera o d’una altra al nostre veí, ens farà respectar més la nostra ciutat i el nostre entorn més immediat; l’acupuntura dels nostres actes diaris, l’acupuntura dels actes petits, generosos i solidaris.

Finalment, una idea: coneixes la teua ciutat? Si no… dibuixa-la: dibuixa els carrers, les persones, els gossos, els arbres, els edificis, els rius, els monuments,… investiga el teu entorn. Potser la representació de la teva ciutat en un paper t’ajudarà a conèixer-la, a saber com és, qui hi viu,… en definitiva, el perquè de tot plegat.

Molts de vosaltres ja haureu rebut l’últim número de l’Ítem, el 39… Bé, ja sé que no està massa bé parlar d’un mateix, però és que no me’n puc estar!! Hi torno a sortir, si!! I aquest cop amb un article, sobre les desventures d’un bibliotecari japonès dels anys 60, que opinava sobre l’arquitectura de les biblioteques de llavors en el seu país… I a més, també hi contribueixo amb una ressenya de l’últim llibre de Fernando Báez, Historia universal de la destrucción de libros: de las tablillas sumerias a la guerra de Irak.

Dues contribucions modestes, però la primera d’elles me dóna algunes línies futures de treball a l’hora d’escriure articles. L’arquitectura de biblioteques està plena de bons moments, i de grans noms que han fet avançar aquesta tipologia d’edificis, tant d’arquitectes com de bibliotecaris… només cal investigar, la publicació, penso, estaria assegurada.

Al mateix últim número d’Ítem, el 39, el nostre bon company Jesús Gascón entrevista Carol A. Brey-Casiano, actual presidenta de l’ALA. En un moment de l’entrevista, parla de la llibertat i de la situació de les biblioteques als EUA…

“(…) a molts països, els bibliotecaris són aquells que guarden i mantenen els recursos que ens ajuden a ser lliures, aquells que mantenen les llibertats per a la resta de la gent. És difícil i conflictiu, però és una cosa que hem fet durant més de cent anys, tant als EUA com a d’altres països. (…)”

M’agrada aquest concepte llibertari de la nostra professió, i com ella diu, potser no és tan important mantenir, organitzar i col·leccionar tots aquestes eines per a ser lliures… sinó que allò realment important és que la resta de la societat ho sàpiga.

Em canvio de domicili; després de tres anys me’n vaig de Tarragona a Tortosa… i clar, toca fer mudança. De les coses diguem-me materials, cap problema: s’empaqueta tot en caixes i més caixes, i a fer viatges amb el cotxe… Però tenia un maldecap posem que una mica greu (potser falta d’experiència) amb la connexi� d’ADSL que tinc, i la linia fixa amb Telefònica. Vaig preguntar a Wanadoo per donar-la de baixa, i és clar, com que fa només 2 mesos que la tinc i el contracte diu que un mínim d’un any de permanència, doncs havia de pagar 125� de penalització. M’he mirat també les connexions 3G amb Vodafone, però 59€ al mes per 1GB i una velocitat de menys de 300Kbps em semblava excessiu (i a més a Tortosa no m’asseguraven que tingués connexió 3G, amb la qual cosa passaria a 2G amb la consegüent reducció de velocitat, a menys de la meitat!!!).

Així que acabo de trucar al 1004 per preguntar sobre què podia fer, i m’he decidit per fer un trasllat de la linia… tot i que perdré el número que tinc ara. Però la cosa surt per només 50€ de res, i ells s’encarreguen de tota la paperassa i de donar de baixa el número que tinc ara. I sobre l’ADSL de Wanadoo??? Doncs quan Telefónica me doni el nou número, els truco per dir el canvi, i llestos. Amb la qual cosa m’estalvio de d’haver de donar d’alta un nou número (uns 200€) i a més de donar de baixa la connexió ADSL… Perfecte, no??

De tot plegat, en trec la facilitat que m’ha donat Telefónica per fer-ho: una simple trucada al 1004, una operadora encantadora, i llestos: amb aquestes facilitats, i per un mòdic preu, un es pot canviar de domicili amb bastanta senzillesa. Per contra, l’excessiva rigidesa de les empreses proveïdores d’ADSL, que t’obliguen a un mínim de temps de permanència, fet que dificulta la flexibilitat en una societat que cada cop ho és més, de flexible!! I sobre la 3G… bé, la cosa promet molt, però me penso molt que és una tecnologia que encara està en bolquers.