Hi ha una certa crítica en l’arquitectura contra aquesta tendència recent de “ponga un mega-arquitecto en su ciudad”, que ha fet que les nostres ciutats s’omplin d’arquitectures isolades que sovint els són alienes, però que no obstant es venen com a nous símbols. És una visió òbviament de futur, mirar de cara al futur de forma agosarada i pensar o imaginar els nous símbols arquitectònics de les nostres ciutats. Aquesta forma de pensar sovint comporta riscos, en tant que no s’arribi a entendre el significat de l’obra.

És bo i necessari que l’arquitectura tingui símbols; qualsevol activitat humana els necessita. Els símbols actuen de referents culturals i socials, i amb el temps donen cohesió i fins i tot es fonen en el seu context. Cal precisament crear símbols en l’arquitectura que expliquin el present, un moment, un instant d’un món i d’una vida, i que ho reflecteixin vers el futur. Els símbols són col·lectius, no individuals: expliquen un context. No pensar això és caure en un greu error.