[bauen_Blog]

Hi ha una certa crítica en l’arquitectura contra aquesta tendència recent de “ponga un mega-arquitecto en su ciudad”, que ha fet que les nostres ciutats s’omplin d’arquitectures isolades que sovint els són alienes, però que no obstant es venen com a nous símbols. És una visió òbviament de futur, mirar de cara al futur de forma agosarada i pensar o imaginar els nous símbols arquitectònics de les nostres ciutats. Aquesta forma de pensar sovint comporta riscos, en tant que no s’arribi a entendre el significat de l’obra.

És bo i necessari que l’arquitectura tingui símbols; qualsevol activitat humana els necessita. Els símbols actuen de referents culturals i socials, i amb el temps donen cohesió i fins i tot es fonen en el seu context. Cal precisament crear símbols en l’arquitectura que expliquin el present, un moment, un instant d’un món i d’una vida, i que ho reflecteixin vers el futur. Els símbols són col·lectius, no individuals: expliquen un context. No pensar això és caure en un greu error.

La setmana del 23 al 29 de maig de 2005, TV3 la dedica als mestres. La Setmana de TV3
vol donar a conèixer el paper social que juga actualment aquest col·lectiu, així com la seva realitat diària, i destacar-ne sobretot la seva importància en l’articulació de la societat del futur, amb individuus ben formats.

I avui em preguntava si no seria aquesta plataforma una eina de visibilitat immillorable per al nostre sector? Bibliotecaris, arxivers, documentalistes,… rondant pels tubs catòdics (o les pantalles de plasma) dels nostres televisors, explicant les nostres tasques diàries, el valor que podem aportar a la nostra societat,… Fent-nos presents, palpables. Potser (potser és un somni) després d’una setmana així desapareixen els vells prejudicis sobre nosaltres, i ja no se’ns pregunta sobre què fem.

Seria bonic una setmana així…

“26 de març

Visitem la capçalera del circ romà i una arqueòloga jove ens l’ensenya amablement, perquè avui han obert les excavacions als visitants. Els nostres basaments, fortament estructurats a la pedra. Amb els segles, els carreus han servit per fonamentar altres arquitectures fins ara.

Baixem a l’anfiteatre a contemplar, asseguts allà, la buidor del temps, que sols ha conservat les pedres gastades. ¿Per què renèixer de les cendres? ¿Per què ressuscitar un passat? ¿Sempre ens ha agradat més la nostra juventut recordada? ¿En quins estadis?”

Olga Xirinacs. El viatge: dietari 1986-1990. Barcelona: Comte d’Aure, 2004. (Cadre Noir ; 2). ISBN 84-933465-5-1. p. 106

Capçalera del Circ Romà de Tarragona.

L’arquitectura que ens envolta com a signe identificatiu de la nostre realitat, del nostre entorn i de la nostra vida. Les pedres dels nostres símbols arquitectònics són potser les nostres arrels i que ens serveixen per a fonamentar-ho tot plegat, i que ens ajuden a tirar endavant. L’arquitectura, una certa arquitectura, la que ha sobreviscut al temps, la que hem vist durant anys i que l’hem interioritzat i feta nostra, és aquella que perdura en el nostre interior. I és aquella potser que convé ressuscitar de tant en tant, que convé tocar i sentir amb la pell, per tal de saber quin és el nostre passat, emmarcar el nostre present, i vehicular el nostre futur.

Aquesta tarda mentre tornava a Tarragona, escoltava a la ràdio del cotxe el programa de RAC1 “Tot és possible” (de dilluns a divendres, de 14 a 16h). La mecànica del programa és ben simple: els oients truquen al programa per plantejar dubtes i preguntes, i entre els propis oients i l’equip del programa es resolen de manera pública; és a dir, tant les preguntes com les respostes es diuen en antena. Un senzill joc de preguntes i respostes, resoldre dubtes de tota mena (com trobar un llibre descatalogat d’una antiga editorial, si per les autopistes de Suïssa hi ha un peatge especial en funció del vehicle i dels quilòmetres, etc…). Tot plegat, no sona molt a aquells centres on la gent pot agafar-se llibres i tota mena de documents en préstec, on la gent hi va per resoldre els seus dubtes, on hi pot llegir un munt de revistes o escoltar les últimes novetats discogràfiques???… com ne deien d’estos edificis… bi… biblio… biblioteques!!!!!! Justament això que fan els de RAC1 és un dels pilars que venim desenvolupant a les biblioteques des de fa una pila d’anys… i mentre conduïa em preguntava què fa que la gent truqui abans a un programa de ràdio (ep, que no desmereixo en absolut, que em sembla d’una utilitat brutal!!!) quan a la biblioteca que segur té a la cantonada de casa seva també li podrien solucionar??

Per cert, el títol del programa em sembla un eslògan publicitari de primera magnitud: a les biblioteques també tot és possible??

Vista general de Catedral de Tortosa, des de la Punta del Diamant. D’estil barroc, s’hi pot apreciar la restauració de la coberta portada a terme als anys 90… una restauració que portà i encara porta cua a la ciutat, una restauració que despertà crítiques per la imposició d’una coberta plana invertida, que personalment penso desvirtua tot el conjunt arquitectònic de la Catedral, i que deixa les cobertes com elements moderns i isolats enmig d’un magnífic exemple d’arquitectura barroca catalana.

Vista general de la Catedral de Tortosa, vista des de la Punta del Diamant.
http://static.zooomr.com/images/716357_5e36ed88d3_m.jpg

“La bella i clà ssica perspectiva de l’esmentat absis ha estat canviada recentment amb l’eliminació del teulat que cobria les naus central i laterals per un terrat modern de coberta invertida. Els pendents suaus de les teules rogenques que, amb el seu apiradament culminaven el moviment ascendent i esglaonat de tota la catedral, es veuen ara aplanades i xafades pels terrats blanquinosos de plans horitzontals nous, els quals, com miralls reflectint la llum del sol, desllumbren i desvirtuen el que era una imatge magnífica d’integració de la teulada catedralicia amb la resta de la ciutat, tot harmonitzat pels colors rogencs de les teulades.”

“Perquè, malgrat que la coberta original de la Catedral fos plana, mai en aprendrem prou a respectar la personalitat i l’autenticitat històrica dels monuments, atès que l’evolució del seu sistema de cubrició, un cop s’esquerdà i començaren les goteres a ésser un problema greu de mantemiment, es solucionà , al segle XVIII, amb la sobreposició d’unes cobertes inclinades de teula à rab com esdevingué a la major part de catedrals catalanes. La recuperació del valor original de la coberta plana ha estat la justificació de la recent intervenció a, consistent en la destrucció de la conformació històrica que l’evolució del monument havia experimentat; evolució que atorgava uns valors propis que enriquien la Catedral i configurava la memòria col·lectiva del poble al que identifica en la seva imatge integral i completa. La inhibició pels colors i la sobrevaloració de les composicions abstractes que l’arquitectura moderna ha sotmès als arquitectes, pesa com una llosa de plom sobre els restauradors, impedint-los respectar la personalitat històrica dels edificis a restaurar, imposant massa lliurement la seva interpretació subjectiva sobre monuments que ja estan perfectament acabats i complets i que no necessiten més que respecte a la seva integritat i imatge.”

Font: Manifest de SOS Monuments sobre el Patrimoni Cultural de Tortosa [Consulta: 7 de maig de 2005]

De tot això en trec algunes conclusions sobre Restauració de monuments: que cal conservar i restaurar allò en què s’han convertit els monuments al llarg del temps, perquè els monuments adquireixen valor social i de comunitat amb el temps, a força de canvis i modificacions parcials, fins que es confonen i s’integren en la vida quotidiana de les persones. I penso que tornar a allò que era original, a allò que s’edificà per primer cop, potser desvirtua i anihila tots els segles d’història i d’evolució soferts… Tot i que potser aquesta coberta plana esdevindrà , amb el temps, la nova imatge social i comunità ria que tindrà la ciutat de la Catedral, i adquirirà amb el temps el mateix valor que tingué llavors la coberta inclinada que se substituí.

Tot i això, personalment penso que respectar i entendre l’evolució històrica, cultural i social dels monuments forma part intrínseca de les consideracions a tenir en compte a l’hora de la restauració arquitectònica.