Paisatges fràgils
Dissabte passat vaig visitar el Delta de l’Ebre, concretament vaig anar fins a Riumar. No hi anava des de quan era xiquet, llavors deuria tenir 8, 9 o 10 anyets, i la meva visió del món era, naturalment, diametralment diferent a l’actual. De l’arquitectura de la Urbanització millor ni en parlem (hi hauria per omplir un manual de la “no arquitectura”). Però el que si que me va impressionar foren les dunes de la platja, dunes mòbils i canviants que es mouen i es transformen al ritme del sempre constant vent, que bufa incansable. I també me va impressionar la zona d’El Garxal, humida, just al costat de la desenvocadura final de l’Ebre. Els joncs balancejant-se al ritme del vent; la línia de l’horitzó, plana, llisa, infinita i immensa; i l’aigua transparent, blavíssima i pura. I unes poques persones contemplant-ho plegat, empassant-se tanta beutat, tanta immensitat… i també aprenent potser a estimar el seu entorn.
El Delta de l’Ebre, a Riumar.
http://static.zooomr.com/images/716665_265da719a8_m.jpg
És un paisatge fràgil i delicat, on la més mínima modificació provocada per l’home pot causar efectes del tot desastrosos. És un paisatge fet i creat amb els segles, amb la força d’un riu que ha modificat paisatges, terres, homes i dones; és un paisatge contundent, que crea disputes i passions, que agrada o no agrada: no hi ha mitjes tintes: i a mi em té captivat… convindria segurament aplicar aquesta passió a la seva preservació i conservació, per tal de no perdre un paisatge irrepetible, un signe de la nostre identitat i de la nostra cultura.
