[bauen_Blog]

Dissabte passat vaig visitar el Delta de l’Ebre, concretament vaig anar fins a Riumar. No hi anava des de quan era xiquet, llavors deuria tenir 8, 9 o 10 anyets, i la meva visió del món era, naturalment, diametralment diferent a l’actual. De l’arquitectura de la Urbanització millor ni en parlem (hi hauria per omplir un manual de la “no arquitectura”). Però el que si que me va impressionar foren les dunes de la platja, dunes mòbils i canviants que es mouen i es transformen al ritme del sempre constant vent, que bufa incansable. I també me va impressionar la zona d’El Garxal, humida, just al costat de la desenvocadura final de l’Ebre. Els joncs balancejant-se al ritme del vent; la lí­nia de l’horitzó, plana, llisa, infinita i immensa; i l’aigua transparent, blaví­ssima i pura. I unes poques persones contemplant-ho plegat, empassant-se tanta beutat, tanta immensitat… i també aprenent potser a estimar el seu entorn.

El Delta de l’Ebre, a Riumar.
http://static.zooomr.com/images/716665_265da719a8_m.jpg

És un paisatge fràgil i delicat, on la més mí­nima modificació provocada per l’home pot causar efectes del tot desastrosos. És un paisatge fet i creat amb els segles, amb la força d’un riu que ha modificat paisatges, terres, homes i dones; és un paisatge contundent, que crea disputes i passions, que agrada o no agrada: no hi ha mitjes tintes: i a mi em té captivat… convindria segurament aplicar aquesta passió a la seva preservació i conservació, per tal de no perdre un paisatge irrepetible, un signe de la nostre identitat i de la nostra cultura.

Fins el 29 d’abril d’enguany se pot veure a l’Espai Cultural Caja de Madrid a Barcelona (Plaça Catalunya, 9) la fantàstica exposició Llibres mòbils i deplegables, els pop-up books en anglès. L’exposició repassa la història d’aquests llibres, així com les diferents tipologies que existeixen (llibres en solapes, imatges combinades, transformables, llibres en carrussel, etc.); sense oblidar les diferents temàtiques: arquitectura, música, art, esports.

En el catàleg de la exposició s’hi pot llegir a la plana 10:

“Per valorar justament aquesta màgica irrupció del teatre dins del llibre, cridem l’atenció del visitant en el sentit que totes aquestes arquitectures de paper retornen al seu format bidimensional un cop es tanca el llibre; i això és precisament el que els diferencia d’una maqueta o un petit teatre, i alhora els manté en la seva condició de llibres.”

Arquitectures de paper… l’arquitectura irromp dins del llibre, i el modifica i transforma fins a superar la seva bidimensionalitat i convertir-se en quelcom de dinàmic, potser fins i tot interactiu. L’arquitectura del llibre pren vida pròpia, adquireix un cos… un cos efímer i fràgil format de paper, i del treball meticulós de totes aquelles persones que hi han participat. L’arquitectura ens serveix per ensenyar de forma gràfica allò que s’exposa en el text del llibre, per fer real als nostres ulls allò escrit. Aquestes arquitectures expressen potser una simbiosi entre text i imatge, entre la lletra escrita i parlada i les nostres imatges mentals, la nostra percepció del món. Una arquitectura que creix espontània, quasi bé de forma màgica i meravellosa enmig de les pàgines d’un llibre, però alhora totalment en harmonia amb el seu entorn i context… i que en tancar-les torna al seu lloc, sense estridències i emmarcada en un context, una cultura i en una forma de veure i percebre el món.

Segurament aquestes arquitectures de paper no es diferencien tant de la resta d’arquitectures.

L’arquitectura absent és aquella que passa desapercebuda, aquella arquitectura silenciosa, que s’amaga i resta a l’ombra dels grans moviments i de les últimes tendències… però que no per això perd importància. I potser també és aquella arquitectura fugissera, aquella que apareix i desapareix, que fuig vers allò desconegut per renovar-se, per després tornar amb més força i energies renovades per reivindicar-se com una arquitectura útil i plena de sentit i sensibilitat. Les nostres vides, les nostres arquitectures, sovint passen per èpoques absents en què ens apartem momentàniament dels nostres projectes, dels nostres fonaments, per recuperar-los amb més força i empenta, amb energies renovades. Aquests parèntesis absents, corxets de reflexió i introspecció, serveixen per reafirmar-nos i per fer la nostra arquitectura quelcom de més útil encara.