[bauen_Blog]

Els bibliotecaris estem sotmesos als perills d’un nou esport de risc…

“No pasa una semana sin que en alguna parte del mundo un blogger sea despedido. El Último, por el momento, un librero británico (…) pero también para azafatas, soldados, informáticos o bibliotecarios.”

FONT:

• Acabar con el esclavismo: la bit�cora como deporte de riesgo. Navegante d’El Mundo [Consulta: 29 de gener de 2005]

“El problema de l’habitatge no afecta a tothom, sinó al cada vegada més ampli sector de població que no assoleix el suficient nivell de solvència per poder accedir al lliure mercat de l’habitatge. L’administració s’hauria de centrar prioritàriament en aquest col·lectiu i deixar d’impulsar plans d’habitatge i actuacions residencials per al lliure mercat, sector econòmic que precisament no pateix especials problemes de salut.”

FONT:

• Lluís Brau. “El projecte municipal per a la transformació dels barris industrials de Barcelona”. En: INDE: Informació i Debat (desembre 2004), p. 34-36.

Fa uns dies em va arribar a mans un exemplar d’Annals, n. 20 (2004), editat cada any per la Casa-Museu Prat de la Riba, a Castellterçol. És una publicació annual, que cada any recull una conferència d’una personalitat sobre la vida i la figura d’Enric Prat de la Riba, primer president de la Mancomunitat de Catalunya. En aquest volum recull la conferència d’Oriol Cassasas i Simó, així com la presentació que en féu en Josep M. Sans Travé. És aquí on vull arribar: en la presentació, Sans Travé fa referència a un llibre de Cassasas, Una faula i setze històries, i en concret a un capítol titulat “El patrimoni”. És una mica llarg (hi he eliminat els claudàtors de Sans Travé), però val la pena; el text que se cita diu així:

“Aneu a l’alta vall del Tíber. No us en penedireu. El riu, acabat de sortir de les entranyes del Monte Fumaiolo, fa un breu i jove recorregut per la Toscana. Aneu-hi. Aquesta és la Val Tiberina de la nostra recomanació. Hi heu d’anar sense presses. A constatar que encara hi ha paratges, en aquest món que trepida, on el temps s’ha detingut. Des d’Arezzo és a quatre passes. Mireu: molt a prop encara de les muntanyes, el poble natal de Miquel Àngel, Caprese, un poble ple de llum, de color, de la serena llibertat del seu ample cel i ple de la força del vent, uns elements que Miquel Àngel trobà i respirà quan nasqué i que l’acompanyaren tota la vida. Més avall, daurat, el medieval Anghiari, que cap a final del segle XV va veure la singular i decisiva batalla de milanesos contra florentins que enfrontà de trenta a quaranta mil combatents i que, segons Maquiavel, ocasionà només un mort i, encara, el desgraciat, ell i la feixuga armadura, caigué del cavall. Són els miracles de la Val Tiberina. Però sobretot, aneu a Monterchi, aneu-hi de puntetes, i quan hi sigueu a prop, no alceu la veu; si no, la quietud del paisatge, Monterchi dalt d’un benigne pujol, potser se’n ressentiria. Abans de la lleu pujada al turó, a mà esquerra, hi ha el cimitero amb l’obligada capella. Potser el guarda… Potser el guarda encarregat és a l’hort veï collint uns enciams. Traurà la clau del fons de la faixa i us obrirà la robusta porta. Un reduït, humil espai, un altaret i, al fons, el fresc de la Madonna del Parto. La mare de Piero dell Francesca era filla de Monterchi, i la Madonna de la capella del cementiri, com un homenatge filial, és una dona del poble, una senzilla camperola elevada a la categoria de símbol de la renovació de la vida. Els pintors dels segles ens han deixat incomptables i memorables representacions de l’Anunciació i igualment incomptables i memorables pintures de la Verge i l’Infant. Només Piero della Francesca ens ha deixat una exaltació, emotiva exaltació, de la Maria prenys. Uns àngels, un a cada costat, sostenen les cortines del baldaquí i al centre, modesta, senzilla, abstreta, recollida, amb el braç esquerre fent nansa -una actitud ben de poble- i amb el dret duent la mà a protegir el ventre, la Verge. L’evidència del seu estat de bona esperança la dóna la necessària disposició de les robes. Una gonella d’un obscur blau turquesa, fluixa, descenyida i amplament oberta tot al davant de l’abdomen. Aneu a Monterchi. Però si la Madonna del Parto promou sentiments d’admiració, també els suscita la resolució dels monterquins davant d’un fet esdevingut no fa gaire. Diu que uns poderosos americans els proposaren d’endur-se’n temporalment el fresc a casa seva amb la intenció d’exhibir-lo per diferents ciutats a canvi d’una quantitat de diners que ascendia a unes deu vegades el pressupost anual del municipi. Els monterquins refusaren la proposta i deixaren que la Madonna continués darrere de l’altar de la capella del cimitero, guardada per l’amatent home dels enciams, el de la clau a la faixa. Els monterquins no volien, ni que fos temporalment, prescindir de llur patrimoni. Un patrimoni és integrat per un conjunt de béns, de valors de natura diversa. Ho són les obres d’art, ho són els boscos, els rius, tot el paisatge i els éssers que hi viuen. Ho són les tradicions i la història, i ho és, forjada a través de generacions i generacions, la llengua. Abandonar el patrimoni, malmetre el patrimoni, ni és ètic ni és estètic. Els monterquins ho tingueren molt clar. La llengua, aquesta íntima part del nostre essencial patrimoni, per la circumstància o per l’allau de nova terminologia, ha tingut problemes i segurament tindrà encara problemes, la qual cosa no és cap llicència per a menysternir-la. La salvaguarda del patrimoni és un dels elementals deures del conjunt dels ciutadans.”

Entre febrer i març d’enguany es farà a la Demarcació de Tarragona del COAC un curs de planejament urbanístic [Consulta: 21 de gener de 2005], en què tot i tractar temes de caire més genèric i ampli, es fa especial indicència en els plans urbanístics del Camp de Tarragona, tant locals com generals. Penso que aquest curs pot ser una bona excusa per planificar de forma mesurada i consensuada el futur desenvolupament del Camp, que recordem-ho, és la segona conurbació catalana en nombre d’habitants, amb un fort creixement econòmic i social, i que està esdevenint un pol d’atracció en tots els sentits. Aspectes com la línia del TGV, amb la futura estació de La Secuita-Perafort, el nou traçat de la línia del ferrocarril i l’aprofitament de l’antiga per la mobilitat local o la potenciació i millora de l’aeroport de Reus, entre d’altres, són aspectes prou importants, i que mereixen un lloc destacat a l’hora de planificar el futur del nostre territori, i que són un bon termometre per a mesurar les expectatives de futur de la gent del Camp. Haurem d’estar al cas de les conclusions d’aquest curs.

A través de la llista BibCat m’assabento que el Departament de Justí­cia de la Generalitat ha presentat l’Avantprojecte de Llei d’Exercici de Professions Titulades i de Col·legis Professionals [consulta: 14 de gener de 2005], que segons podem llegir a la plana web:

“L’Avantprojecte de llei incorpora el tractament conjunt i sistemàtic de l’exercici de les professions titulades i de l’organització associativa (privada o col·legial) en la qual poden quedar incorporats els professionals.”

I en l’exposició de motius:

“En definitiva, l’organització col·legial ha de ser l’expressió legal de la solució d’integrar les professions d’especial rellevància i transcendència social dins un sistema administratiu basat en la pròpia participació dels professionals i encarregat directament de la gestió dels interessos públics més estretament vinculats a l’exercici de la professió. (…)”

Caldrà veure si aquesta nova llei afecta, i de quina manera, els professionals de la informació (i en el meu cas, també si afectarà els arquitectes!!). I caldrà també veure quin serà l’escenari de futur de l’exercici de la nostra professió un cop ja s’hagi aprovat la Llei.