Ahir mentre veia trossos de la Marató de TV3, pensava sobre la fràgil arquitectura del nostre cos, que tot i la seva perfecció intrínseca pel que fa al desenvolupament biològic, és ben fràgil i delicada; exposada a tota mena de atacs, malalties i factors de tota mena que en poden malmetre la seva estructura i els seus fonaments. L’arquitectura (segons quines arquitectures, l’Arquitectura feta amb sentiment, amb majúscules, la que perdura al llarg dels temps), com el cos humà, és el fruit d’un treball acurat de recerca de la perfecció i de la bellesa, i també de la (im-)perdurabilitat. Però aquesta bellesa, aquesta beutat massa sovint resulta excessivament trencadissa i efímera si no ens prevenim i cuidem; com l’arquitectura, estem exposats a trencar-nos per sempre més (i a trencar les arquitectures dels nostres éssers més estimats).