Cada dia passo dos cops pel bell mig de la petroquímica de Tarragona, i contemplo astorat (i també mig adormit) la munió de tubs que serpentegen durant quilòmetres, i miro les xemeneies com expulsen enormes flamarades que encenen l’aire d’un foc abrasador. De nit, tot resulta potser encara més inquietant: el perfil de les fàbriques està il·luminat i les flames semblen encara més grans, més perilloses. De nit, tota aquesta arquitectura química (arquitectura del horror químic) adquireix un to fantasmagòric, com irreal; sembla una gran ciutat aïllada del món, abstracte, quasi flotant. Sempre que veig la petroquímica de nit em venen a la memòria les escenes de Blade Runner (+), amb aquella ciutat hipermegapoblada, enfosquida de forma permanent, però il·luminada també de forma permanent, gens humana, encara menys habitable. I inevitablement penso en el nostre model de ciutat en el futur llunyà; s’acompliran les escenes del film de Ridley Scott? Viurem envoltats de llum les 24 hores del dia, emmarcats en una foscor perpètua, només decorada d’espelmes de ferro viciant encara més l’escàs aire?