Avui parlant amb uns companys de feina tot fent un cafetó a l’hora d’esmorzar, un d’ells comentava que no entenia que en el Col·legi agafessin professionals de fora de l’àmbit de l’arquitectura, i que no agafessin arquitectes per fer feines que ell creia que les podien fer igualment… A part de que aquestes paraules destil·laven un tuf de corporativisme ranci, au, jo vinga a estar capficat tot el matí sobre això: ho sé ho sé, potser sóc un xic paranoic. Més tard, parlant amb l’altra noia tot dinant, i que estava en la conversa del matí, he tret el tema… i ella ho ha matisat i li ha tret ferro: ella creu que en el Col·legi, i en molts altres llocs, per a determinades feines cal gent professional i competent, i una d’estes feines per ella era la biblioteca i l’arxiu (ella, deia, no es veu catalogant i classificant llibres, ni fent cerques al DOGC o el BOE per internet…). Uff, quin descans!! Jo també tinc aquesta opinió. Però hi afegeixo cosetes de collita pròpia: aquest detallet m’ha fet pensar que un mai té una feina segura, i que cal lluitar per conservar-la; i que potser aquesta lluita s’ha de vehicular oferint valor afegit a les organitzacions, ens hem de fer valorar, hem de ser útils per a què acompleixin els seus objectius; hem de saber respondre les seves necessitats per oferir bons productes… i sobretot, ens hem d’esforçar per què les nostres biblioteques, els nostres centres de treball, esdevinguin preponderants en les estructures organitzatives, com quelcom de clau i estratègic; hem de ser crítics!! Penso que només així podré arribar a canviar les percepcions de què parlava al començament.