Avui al Col·legi inaugurem una magnífica exposició de dibuixos de l’arquitecte danés Arne Jacobsen. Tot el perimetre de la sala polivalent està ple d’uns grans marcs com de metraquilat i al vell mig hi ha les reproduccions dels dibuixos i les aquarel·les fets per l’arquitecte. Són petites estampes, paisatges ancorats en el temps i en un instant, un moment viscut per l’arquitecte, que va decidir atrapar i fixar per sempre més. Són dibuixos de traç gruixut, ferm… però alhora tenen una vitalitat i agilitat realment sorprenent. Davant meu mateix tinc un dibuix d’un edifici de planta i quatre pisos, amb grans porticons a cada finestra, i amb un solar al costat i una tenda a la planta, al carrer, amb un gran toldo que li dóna ombra. Al solar hi ha un arbre mort, del qual ja només en queda el tronc vell i pudrit, i al vell mig del dibuix hi ha una gran palmera, amb el tronc d’un negre intens i infinit i coronat per les fulles que apunten a milers de direccions, com mogudes pel vent.
En fi, com podeu veure no es tracta de paisatges excepcionals i únics, sino de paisatges habituals i diaris, que podem trobar a cada cantonada de les nostres ciutats i que formen part intrínseca de les nostres vides… però que dissortadament no ens n’adonem. I crec que aquesta quotidianeitat és la que precisament dóna valor a aquests dibuixos. I Jacobsen, penso, valora justament això: la bellesa d’allò diari, pròxim i familiar; i el que fa és intentar-ho copsar; copsar a la seva forma, és clar!
Popularity: 1% [?]
